Ahir al matí vam anar al Black Canyon Cafe aquí a Ahlone Rd. i amb l'Anu vam fer un currículum meu abreujat, amb publicacions, en LaTeX. Vam dinar allà. Ha estat plovent molt. A la tarda no vam fer gran cosa, estar per l'hotel. Després a mitja tarda vam haver d'anar a fer fotos carnet per renovar el visat. Em va avisar la Pyi de cop i volta. Vam anar a un estudi de fotografia, normalment per fotos de casaments, etc. Va ser molt ràpid. No vam trobar massa trànsit.
A les 6.30 ens va venir a buscar el conductor de la Saw YeeMon i vam conduir fins al barri de Bahan, on té la casa. És una casa molt gran, senyorial i antiga, força atrotinada. La SYM ens va rebre al portal, un porxo on pot aparcar el cotxe, quasi com un hotel. Era de nit i plovia i no es podia veure gaire bé l'aspecte de la casa per fora. A dins vam percebre aviat que allò era una casa de família rica, o riquíssima, vinguda a menys. La SYM ens va explicar que el 2015 els seus pares van morir i ella s'ha d'encarregar de l'herència. El pare tenia alzhèimer. Però va ser la mare qui va patir un càncer d'ovaris i en quatre setmanes se'n va anar. El pare, en saber-ho, també morí al cap de poc temps. Els tres germans, la SYM i els seus dos germans menors, es van enfonsar. Els tràmits de l'herència s'estan fent eterns. "Abans amb el govern militar, sabies a qui subornar. Ara tot és més complicat. Els procediments queden aturats" ens explicava tot sopant en una sala menjador força gran.
Aquesta sala menjador també estava força atrotinada, amb un bufet ple de copes i vasos i tasses plens de pols. Em va recordar, en certa manera, al pis del meu avi a St. Feliu, en els temps gloriosos de deixadesa, o més ben dit, de soledat del meu avi, en què alguns racons de la casa havien arribat a quedar intactes durant anys i panys. La diferència és que a la casa dels Saw, hi viu molta gent.
El sopar va començar servint-nos el menú, imprès en un paper groc. No sé si això és normal o no, o si és normal en famílies riques o no. Vaig pensar per un moment que havien llogat una empresa de càtering. Però no. Al final del sopar ens va presentar la cuinera de la casa.
La SYM té uns quaranta anys, no sabem exactament, l'Anu diu 42 perquè sa mare tenia 68 anys quan va morir el 2015. És una dona extremadament prima. Durant el sopar ens va explicar com ho passa malament a SSBU quan la gent li diu que mengi, que mengi. I ella ja menja, però no s'engreixa. A més té fòbies, com claustrofòbia o por a la foscor absoluta. Ella comparteix habitació amb la Shubha Yeri i dues estudiants més del màster.
La SYM té força estrès perquè s'ha d'ocupar dels assumptes domèstics. Tot i que la família encara té certes possessions i, segons vaig entendre, són amics amb un ministre que viu al costat, aquella casa sembla un lloc on es passen penúries econòmiques. La família havia estat molt rica als temps dels avis de la SYM, que havien fet molts negocis amb connexions a França i Japó. Però la dictadura militar de Ne Win va expropiar la major part dels béns, i va acabar amb la prosperitat de la família. El pare de la SYM era professor de matemàtiques a la universitat. La mare era mestressa de casa. La SYM ens va ensenyar un llibre publicat per dos autors novazelandesos sobre mansions de Yangon, on apareix la casa d'ella. Allà es veuen els seus dos pares, que van explicar moltes anècdotes als autors del llibre, perquè parlaven bon anglès. És una d'aquestes famílies en què els avis van tenir més diners i educació que els pares, i els pares que els fills.
El sopar va ser molt bo. Em van picar alguns mosquits. Lasa no té aire condicionat. Té uns sostres altíssims. Poca llum. La fusta d'algunes bigues i parets està macada. En certa manera aquella casa pot provocar sensació d'impotència si un no és prou ric com per mantenir-la. Fa poc el govern sense permís va expropiar un tros de terreny al costat de la casa, després el van cedir a una empresa de gasolina per fer una gasolinera. Així el govern treu diners del no-res. És un país molt corrupte. La SYM ens va dir que encara és molt difícil arreglar papers perquè les qüestions de propietats, sòl, etc. encara estan en mans de la secció militar del govern. El govern d'Aung San Suu Kyi té poders molt limitats. Després de la conversa d'ahir, i saben que la SYM està al cas d'assumptes d'estat amb informació de primera mà, vaig entendre que tot aquest assumpte dels Rohingya i els periodistes empresonats de Reuters és una pressió no només de fora, dels mitjans liberals occidentals, sinó també des de dins. Estic segur que en l'aparell militar conservador estan encantats de fer barrabassades per posar a Suu Kyi contra les cordes: si diu res contra l'exèrcit birmà, perdrà credibilitat al país, però si no diu res, se la mengen viva els mitjans internacionals. És una situació difícil, per no dir impossible de resoldre.
Cap a quarts de nou el conductor de la casa ens va tornar a l'hotel. Vaig sentir pena ahir per la situació de la SYM. Està estressada i superada per les circumstàncies. En un moment va dir que "el 2015 els meus germans i jo no ens hauria importat morir". També em va fer ràbia l'actitud de les dictadures comunistes expropiadores, que no acaben retornant res a la gent i en nom del poble només fan que torturar al poble.
Però en general la ciutat és molt diferent avui i està modernitzada. Cada dia ens sorprèn.
Avui al matí he anat al gimnàs de l'hotel. Després d'una bona suada, hem esmorzat. A les 11 anem a la biblioteca central de la Universitat de Yangon.
A les 6.30 ens va venir a buscar el conductor de la Saw YeeMon i vam conduir fins al barri de Bahan, on té la casa. És una casa molt gran, senyorial i antiga, força atrotinada. La SYM ens va rebre al portal, un porxo on pot aparcar el cotxe, quasi com un hotel. Era de nit i plovia i no es podia veure gaire bé l'aspecte de la casa per fora. A dins vam percebre aviat que allò era una casa de família rica, o riquíssima, vinguda a menys. La SYM ens va explicar que el 2015 els seus pares van morir i ella s'ha d'encarregar de l'herència. El pare tenia alzhèimer. Però va ser la mare qui va patir un càncer d'ovaris i en quatre setmanes se'n va anar. El pare, en saber-ho, també morí al cap de poc temps. Els tres germans, la SYM i els seus dos germans menors, es van enfonsar. Els tràmits de l'herència s'estan fent eterns. "Abans amb el govern militar, sabies a qui subornar. Ara tot és més complicat. Els procediments queden aturats" ens explicava tot sopant en una sala menjador força gran.
Aquesta sala menjador també estava força atrotinada, amb un bufet ple de copes i vasos i tasses plens de pols. Em va recordar, en certa manera, al pis del meu avi a St. Feliu, en els temps gloriosos de deixadesa, o més ben dit, de soledat del meu avi, en què alguns racons de la casa havien arribat a quedar intactes durant anys i panys. La diferència és que a la casa dels Saw, hi viu molta gent.
El sopar va començar servint-nos el menú, imprès en un paper groc. No sé si això és normal o no, o si és normal en famílies riques o no. Vaig pensar per un moment que havien llogat una empresa de càtering. Però no. Al final del sopar ens va presentar la cuinera de la casa.
La SYM té uns quaranta anys, no sabem exactament, l'Anu diu 42 perquè sa mare tenia 68 anys quan va morir el 2015. És una dona extremadament prima. Durant el sopar ens va explicar com ho passa malament a SSBU quan la gent li diu que mengi, que mengi. I ella ja menja, però no s'engreixa. A més té fòbies, com claustrofòbia o por a la foscor absoluta. Ella comparteix habitació amb la Shubha Yeri i dues estudiants més del màster.
La SYM té força estrès perquè s'ha d'ocupar dels assumptes domèstics. Tot i que la família encara té certes possessions i, segons vaig entendre, són amics amb un ministre que viu al costat, aquella casa sembla un lloc on es passen penúries econòmiques. La família havia estat molt rica als temps dels avis de la SYM, que havien fet molts negocis amb connexions a França i Japó. Però la dictadura militar de Ne Win va expropiar la major part dels béns, i va acabar amb la prosperitat de la família. El pare de la SYM era professor de matemàtiques a la universitat. La mare era mestressa de casa. La SYM ens va ensenyar un llibre publicat per dos autors novazelandesos sobre mansions de Yangon, on apareix la casa d'ella. Allà es veuen els seus dos pares, que van explicar moltes anècdotes als autors del llibre, perquè parlaven bon anglès. És una d'aquestes famílies en què els avis van tenir més diners i educació que els pares, i els pares que els fills.
El sopar va ser molt bo. Em van picar alguns mosquits. Lasa no té aire condicionat. Té uns sostres altíssims. Poca llum. La fusta d'algunes bigues i parets està macada. En certa manera aquella casa pot provocar sensació d'impotència si un no és prou ric com per mantenir-la. Fa poc el govern sense permís va expropiar un tros de terreny al costat de la casa, després el van cedir a una empresa de gasolina per fer una gasolinera. Així el govern treu diners del no-res. És un país molt corrupte. La SYM ens va dir que encara és molt difícil arreglar papers perquè les qüestions de propietats, sòl, etc. encara estan en mans de la secció militar del govern. El govern d'Aung San Suu Kyi té poders molt limitats. Després de la conversa d'ahir, i saben que la SYM està al cas d'assumptes d'estat amb informació de primera mà, vaig entendre que tot aquest assumpte dels Rohingya i els periodistes empresonats de Reuters és una pressió no només de fora, dels mitjans liberals occidentals, sinó també des de dins. Estic segur que en l'aparell militar conservador estan encantats de fer barrabassades per posar a Suu Kyi contra les cordes: si diu res contra l'exèrcit birmà, perdrà credibilitat al país, però si no diu res, se la mengen viva els mitjans internacionals. És una situació difícil, per no dir impossible de resoldre.
Cap a quarts de nou el conductor de la casa ens va tornar a l'hotel. Vaig sentir pena ahir per la situació de la SYM. Està estressada i superada per les circumstàncies. En un moment va dir que "el 2015 els meus germans i jo no ens hauria importat morir". També em va fer ràbia l'actitud de les dictadures comunistes expropiadores, que no acaben retornant res a la gent i en nom del poble només fan que torturar al poble.
Però en general la ciutat és molt diferent avui i està modernitzada. Cada dia ens sorprèn.
Avui al matí he anat al gimnàs de l'hotel. Després d'una bona suada, hem esmorzat. A les 11 anem a la biblioteca central de la Universitat de Yangon.
