19 sept 2018

Ahir al matí vam anar al Black Canyon Cafe aquí a Ahlone Rd. i amb l'Anu vam fer un currículum meu abreujat, amb publicacions, en LaTeX. Vam dinar allà. Ha estat plovent molt. A la tarda no vam fer gran cosa, estar per l'hotel. Després a mitja tarda vam haver d'anar a fer fotos carnet per renovar el visat. Em va avisar la Pyi de cop i volta. Vam anar a un estudi de fotografia, normalment per fotos de casaments, etc. Va ser molt ràpid. No vam trobar massa trànsit.

A les 6.30 ens va venir a buscar el conductor de la Saw YeeMon i vam conduir fins al barri de Bahan, on té la casa. És una casa molt gran, senyorial i antiga, força atrotinada. La SYM ens va rebre al portal, un porxo on pot aparcar el cotxe, quasi com un hotel. Era de nit i plovia i no es podia veure gaire bé l'aspecte de la casa per fora. A dins vam percebre aviat que allò era una casa de família rica, o riquíssima, vinguda a menys. La SYM ens va explicar que el 2015 els seus pares van morir i ella s'ha d'encarregar de l'herència. El pare tenia alzhèimer. Però va ser la mare qui va patir un càncer d'ovaris i en quatre setmanes se'n va anar. El pare, en saber-ho, també morí al cap de poc temps. Els tres germans, la SYM i els seus dos germans menors, es van enfonsar. Els tràmits de l'herència s'estan fent eterns. "Abans amb el govern militar, sabies a qui subornar. Ara tot és més complicat. Els procediments queden aturats" ens explicava tot sopant en una sala menjador força gran.

Aquesta sala menjador també estava força atrotinada, amb un bufet ple de copes i vasos i tasses plens de pols. Em va recordar, en certa manera, al pis del meu avi a St. Feliu, en els temps gloriosos de deixadesa, o més ben dit, de soledat del meu avi, en què alguns racons de la casa havien arribat a quedar intactes durant anys i panys. La diferència és que a la casa dels Saw, hi viu molta gent.

El sopar va començar servint-nos el menú, imprès en un paper groc. No sé si això és normal o no, o si és normal en famílies riques o no. Vaig pensar per un moment que havien llogat una empresa de càtering. Però no. Al final del sopar ens va presentar la cuinera de la casa.

La SYM té uns quaranta anys, no sabem exactament, l'Anu diu 42 perquè sa mare tenia 68 anys quan va morir el 2015. És una dona extremadament prima. Durant el sopar ens va explicar com ho passa malament a SSBU quan la gent li diu que mengi, que mengi. I ella ja menja, però no s'engreixa. A més té fòbies, com claustrofòbia o por a la foscor absoluta. Ella comparteix habitació amb la Shubha Yeri i dues estudiants més del màster.

La SYM té força estrès perquè s'ha d'ocupar dels assumptes domèstics. Tot i que la família encara té certes possessions i, segons vaig entendre, són amics amb un ministre que viu al costat, aquella casa sembla un lloc on es passen penúries econòmiques. La família havia estat molt rica als temps dels avis de la SYM, que havien fet molts negocis amb connexions a França i Japó. Però la dictadura militar de Ne Win va expropiar la major part dels béns, i va acabar amb la prosperitat de la família. El pare de la SYM era professor de matemàtiques a la universitat. La mare era mestressa de casa. La SYM ens va ensenyar un llibre publicat per dos autors novazelandesos sobre mansions de Yangon, on apareix la casa d'ella. Allà es veuen els seus dos pares, que van explicar moltes anècdotes als autors del llibre, perquè parlaven bon anglès. És una d'aquestes famílies en què els avis van tenir més diners i educació que els pares, i els pares que els fills.

El sopar va ser molt bo. Em van picar alguns mosquits. Lasa no té aire condicionat. Té uns sostres altíssims. Poca llum. La fusta d'algunes bigues i parets està macada. En certa manera aquella casa pot provocar sensació d'impotència si un no és prou ric com per mantenir-la. Fa poc el govern sense permís va expropiar un tros de terreny al costat de la casa, després el van cedir a una empresa de gasolina per fer una gasolinera. Així el govern treu diners del no-res. És un país molt corrupte. La SYM ens va dir que encara és molt difícil arreglar papers perquè les qüestions de propietats, sòl, etc. encara estan en mans de la secció militar del govern. El govern d'Aung San Suu Kyi té poders molt limitats. Després de la conversa d'ahir, i saben que la SYM està al cas d'assumptes d'estat amb informació de primera mà, vaig entendre que tot aquest assumpte dels Rohingya i els periodistes empresonats de Reuters és una pressió no només de fora, dels mitjans liberals occidentals, sinó també des de dins. Estic segur que en l'aparell militar conservador estan encantats de fer barrabassades per posar a Suu Kyi contra les cordes: si diu res contra l'exèrcit birmà, perdrà credibilitat al país, però si no diu res, se la mengen viva els mitjans internacionals. És una situació difícil, per no dir impossible de resoldre.

Cap a quarts de nou el conductor de la casa ens va tornar a l'hotel. Vaig sentir pena ahir per la situació de la SYM. Està estressada i superada per les circumstàncies. En un moment va dir que "el 2015 els meus germans i jo no ens hauria importat morir". També em va fer ràbia l'actitud de les dictadures comunistes expropiadores, que no acaben retornant res a la gent i en nom del poble només fan que torturar al poble.

Però en general la ciutat és molt diferent avui i està modernitzada. Cada dia ens sorprèn.

Avui al matí he anat al gimnàs de l'hotel. Després d'una bona suada, hem esmorzat. A les 11 anem a la biblioteca central de la Universitat de Yangon.

reading week

Ara som a Yangon al Summit Parkview hotel. És el matí i no tenim gaires plans. Vam arribar ahir al migdia després d'un viatge molt tranquil, va fer bon temps pel vol, tot i que a la tarda hi va haver la típica tempesta de final de monsó. Són tempestes fortes però ràpides. Ja no plou de manera continuada com feia el mes passat.

Aquesta setmana passada a SSBU hi ha hagut com sempre una mica de drama. El Prof MK és excèntric i una nit va sortir a sopar amb una estudiant, la SYM, i es veu que l'home va beure sis cerveses i va acabar atabalant a la pobra SYM. Això ha estat tema de safareig durant uns dies. Què va passar, com evitar-ho, etc. El prof MK també va posar dels nervis a una monja que va marxar precipitadament a casa seva per la setmana de lectures, o reading week. No sé quants estudiants llegiran realment, però vaja.

Aquesta setmana vam tenir el prof Gustaaf Houten, d'Holanda, però que ha treballat sempre al Regne Unit. Vam fer una mena d'entrevista que una mica més i se'ns descontrola quan un monjo va començar a insistir amb lo dels Rohingya i el Gustaaf es va posar com una moto atacant el nacionalisme etnicista (el birmà, és clar). Jo vaig haver de moderar i canviar de tema com vaig poder. Van ser moments de tensió. Sort que no ho passàvem en directe.

El prof MK va saber que el Gustaaf havia estat entrevistat i també va voler organitzar un debat que vam fer divendres. Ell va presentar el seu budisme 4.0, com diu ell, i jo vaig defensar l'ortodòxia Theravada, atacant-lo a cada moment. La veritat és que les teories del MK no tenen ni cap ni peus. Tota l'audiència eren Theravada i també el van atacar tota l'estona. L'home més o menys es defensava. Al final la Shubha Yeri li va dir: "Tu et presentes a tu mateix com un 'sotapanna'. Com t'ho has fet per ser 'sotapanna'? Com puc saber si és veritat o no que ho ets?" I aquell li respon, a la Shubha, que viu la viudetat amb dolor: "Hauries de ser la meva esposa per entendre-ho". Al final ho vam rematar com vam poder, vaig demanar un aplaudiment pel MK perquè havia capejat la tempesta com havia pogut en un ambient clarament hostil per ell, i cap a casa.

Aquests dies hem tingut diverses converses amb la Pyi. També vam venir a Yangon amb el mateix vol. Hem vingut per la reunió que tenim demà amb els qui desenvoluparan la nova web de SSBU.

Yangon canvia molt. Ahir a la tarda vam anar al Bogyoke Ze o Scott's Market, i al costat hi ha un centre comercial que han estat construint durant anys i ja està acabat, és el nou Bogyoke Market. Un centre comercial a l'estil de Tailàndia. Era com ser al Paragon de Bangkok. Entre això i haver vist la tele a l'habitació, vaig quedar ben atabalat. No tinc gaire experiència en aquest país, però he tingut la sort de veure el canvi radical en pocs anys. El 2011 quan vaig venir per primer cop, això era Cuba. Cotxes vells, edificis ruinosos, pobresa, silenci. Ara és una nova capital asiàtica, amb edificis de negocis i hotels aixecant-se als quatre punts cardinals, i els joves ja no tenen res a veure amb els d'abans.

Ara anirem al Myanmar Book Centre a comprar algun llibre. A la tarda visitarem la Shwedagon Pagoda que tenim aquí mateix, podem anar-hi caminant. Demà tenim la reunió. Volem aprofitar per veure d'antra gent. L'estudiant SYM ens ha convidat a sopar un dia a casa seva, perquè també passa la setmana de lectura aquí a Yangon, d'on és originària.

La resta tot va bé, excepte els recurrents problemes a l'orella, que són una molèstia.

Ara amb el wifi de l'hotel puc baixar-me uns documents d'imatges RTI per un article que he d'escriure sobre unes inscripcions en pali. No havia fet servir mai aquestes imatges. Les prenen amb molts punts d'il·luminació i focus diferents, de manera que es pot manipular el relleu de la imatge resultant. Per inscripcions en pedra va molt bé en cas de dubtes. És com una foto amb relleu, retocable. Però clar, per una foto potser t'has de descarregar un gigabyte d'informació.

Així és com es veu la foto RTI, la bola a dalt a la dreta és el focus de llum, que es pot moure. També es poden triar diversos graus de profunditat de focus.

Al taxi a Yangon, més que taxi, cotxe del pare de la Pyi, conduit per un treballador de la companyia.

Vista de la Shwedagon al fons des de l'habitació 230 del Summit Parkview, és temporada baixa i ens van "ascendir" d'habitació

sept 11

L'entrada anterior correspon a unes notes que vaig escriure fa uns dies. no les he revisades, no vaig poder acabar d'escriure tot el que volia.

Aprofito ara per escriure unes quantes notes més. és el matí del dia 11 de setembre. Hem anat al gimnàs amb la Susan. Ara que m'he acostumat a fer esport més o menys intens altra vegada, amb unes bones suades, les coses es van posant a lloc. Al gimnàs Max Power s'hi està més tranquil que a l'anterior, el K&K. Aquell gimnàs era pròpiament un gimnàs, la part d'homes separada de la de dones. L'entrenador personal del K and K era força bo, un noi educat que ha viscut molts anys a Alemanya i tenia una visió filoeuropea de la vida, tot i que les circumstàncies per les quals ha deixat Alemanya i ha tornat a Taunggyi uns mesos no estan clares. Vaig entendre que dos factors s'havien conjurat contra ell: un desamor i l'estrès a la universitat. Un home que semblava el jefe d'aquell gimnàs, molt amable, curtit, una mena de rambo birmà amb llarga cabellera i el cinturó de faixa de pell sempre cordat, no parlava gaire anglès, però intercanviàvem algun comentari en birmà. Per dir-ho finament, en els cercles halterofílics el meu interès per l'exercici de cardio és vist amb incredulitat. La majoria de gent va allà per guanyar musculatura. Jo hi vaig per suar. Res més. Ara anem al Max Power, que és una instal·lació amb saunes. Quan vingui el fred de veritat provaré la sauna.
   La setmana passada vam tenir aquí al David Wharton, que havia sigut monjo de la tradició tailandesa del bosc, primer a Anglaterra, després a Tailàndia, Cambodja. Depprés va penjar els hàbits. Avui és un expert en llengües Tai, com el shan, etc. Va venir a iniciar tècnicament el projecte de digitalització de manuscrits shan. Treballava amb la Susan. Aviat però hi va haver disputes internes al si d'aquest projecte incipient. La Susan sembla ser una persona difícil de tractar. Fins i tot el David no podia més. El problema principal és que la Susan no ha donat informació del projecte, diu coses i les desdiu després, ven el projecte com si ella hagués trobat finançament per la SSBU, però després no confia en la SSBU i manté el projecte a les seves mans. Per exemple el David havia contactat amb un grup ètnic Tai que tenen manuscrits i estan disposats a venir des de l'estat de Kachin aquí per fotografiar-los. Quan la Susan ho va saber, va dir que no, que això no entrava dins del projecte i no sé quantes coses més. Després ahir deia que això havia estat un intent d'ús incorrecte del pressupost. La realitat és que no ens hauria costat cap diner. "Ho faré pel meu compte" ens va dir el David, preocupat.
   El David és un personatge realment fascinant. Però encara més fascinant és aquest grup de gent Tai, una subclasse dels Tai, que viuen, uns cent mil, a l'estat de Kachin, amb la mala sort que allà es va descobrir fa un temps una de les mines de jade més grans del món. La controlen els militars birmans i els empresaris xinesos. És un lloc d'esclavatge total. "Un cop van ofegarse mil miners i ningú no va dir res. És lo normal. La gent es mor en aquella mina. Després hi ha tots els problemes d'heroïna i prostitució. tot barrejat. És l'infern a la terra" ens va dir.
   Ara resulta que no podem ajudar aquell grup de tais que simplement s'ofereixen a portarnos més manuscrits per la nostra col·lecció? La meva conclusió, i la de molts, és que la Susan toca més quarts que hores. L'Anuja ho atribueix a l'edat. "Pot ser" va dir el David, "mira, jo quan feia el doctorat amb el professor Harald Hundius, ell ja era molt gran. Em va donar un sol consell durant tot el doctorat: la paraula que tradueixes per 'patata', no has de dir patata, sino 'yam'. Aquesta va ser la meva supervisió. L'home va tenir un petit infart cerebral i no s'ho va voler mirar. A conseqüència d'això no es va recuperar mai del tot. De vegades als aeroports feia comentaris en veu molt altra, sobretot sobre àrabs. Ens va anar d'un pel moltes vegades que no acabéssim estovats."
   El David va passar molts anys de monjo i em va explicar que la sauna és una cosa normal en el monestir budista, que al codi monàstic del Vinaya es recomana, i que ell era força expert en Vinaya quan era monjo i recorda que el terme tècnic és jhantàghara. Sembla ser, pel que he vist, que la sauna koreana i japonesa és una aportació dels missioners budistes. Avui però a l'Índia de sauna no n'hi ha. Crec que l'islam va acabar amb tota aquesta cultura budista india tan refinada i que tenia en compte la salut del cos tant com la de l'ànima, com els grecs. Per altra banda em sembla que els musulmans també tenen banys calents. No ho sé, a l'Índia moderna no sembla que la higiene sigui una prioritat. Els propis indis se'n queixen.
   La Pyi també ha hagut de patir les ansietats de la Susan. Ahir a la tarda vam tenir una xerrada llarga, mig de teràpia, amb la Pyi, l'anu i jo, aquí casa, fent el te. Va estar molt bé, en realitat.
  Diumenge vam anar a dinar al temple Sikh de Taunggyi, primer vam assistir a la cerimònia on el guru cantava poemes en panjabi. Després vam dinar a la sala amb tothom. Ens van servir menjar indi, molt bo. L'ambien era tranquil, molt agradable, si se'm perment, un ambient de serenitat espiritual. La Shubha Yeri, la dona estudiant india de Pune, vol organitzar un donatiu de menjar el cap de setmana, i ho ha acordat amb els Sikhs de Taunggyi, ells cuinaran. L'ofrena de menjar és en honor de l'aniversari de mort del marit de la Shubha.
    Ahir vam resoldre el problema amb el Prof. MK. Ens vam reunir amb el la Pyi, el Ven. Nyanasami, el Ven. Kittisara i jo. El senyor K és bon home i vam confirmar que ens havíem deixat endur per la histèria de la Shubha, la Susan i la monja Paññatheri. Em va fer pena pel pobre MK, que és excèntric, sí, i manté teories aberrants sobre el budisme, però és un bon home i com nosaltres ell pensa en el que és millor pels estudiants.
   Ahir vam conèixer el prof Gustaaf que ve del SOAS i està uns mesos a Mandalay. És un home expert en antropologia sobre birmània. parla el birmà. És vegà. El vam conèixer pel dinar i va ser molt agradable. Els va explicar la seva recerca sobre un tipus de brahmans birmans que fan rituals inicàtics d'una manera molt heterodoxa, en la frontera del que és acceptat pel budisme oficial. És el resultat del desbancament del poder brahmànic en la societat birmana quan els britànics van desballestar la monarquia i tota la jerarquia del palau, amb els birmans encarregats dels rituals mundans, etc. Li hem demanat al prof. Gustaaf que faci una xerrada oberta demà i la gravarem. Se m'ha acudit que podem entrevistar a tota aquesta gent distingida que ens visita. Amb el David Wharton ho farem la propera vegada, esperant que hi hagi propera vegada.
   L'edifici de la nostra residència futura avança ràpidament. Per les rates ara tenim un aparell d'ultrasons que sembla funcionar. Tot està en obres i van arreglant també les petites fugues d'aigua que feien fongs a la paret de la cuina. Rates n'hi ha atot arreu, aquesta uni és per elles una gran fortalesa perfecta per fer-hi cases. Què hi farem. Són ratolins de bosc.
   La resta de coses funciona força bé. Ens anem adaptant. La Pyi l'Anu i jo fem un equip força sòlid quant a objectius. Volem que això sigui una uni més o menys seriosa i no com les unis asiàtiques on es regalen (bé, regalen no, s'ha de pagar) títols a dojo.
   Amb el Ven. Kondaññakitti el doctorat avança bé. L'altre dia el pobre tornava a estar una mica constipat. No li va bé aquest clima fred i plujós. Però està content amb el doctorat. El venerable Paññabhoga, de qui m'he de cuidar, està sempre anant amunt i avall, el conviden a tot arreu. Ara ja ho hem parlat i li he dit que s'ha de concentrar aquests sis mesos que té de termini per acabar el doctorat. El Ven. Nyanasami és molt dubitatiu. no s'aclareix mai sobre què vol fer pel doctorat. Ara sembla que es torna a decantar per editar un manuscrit que li vaig passar d'un text de cosmologia budista. Les classes de pali van bé, però els nivells són molt diversos. L'any que ve ho arreglarem separant els estudiants per nivells, també nivells d'interès i compromís. En general el nivell és baix, però el potencial d'alguns estudiants és alt.
   La setmana que ve és Reading Week i anem a Yangon a trobar-nos amb els informàtics que desenvoluparan la nova web de la uni. Aquí tots ho fem tot. Però l'ambient és bo, la Pi Noan ens cuida, és l'àngel de la guarda. El lloc és realment fabulós.

sept1

Aquesta setmana, a part de la meva sordera recurrent a una orella, el més destacable és el drama amb el professor MK. D'entrada, tothom es preguntava d'on havia sortit, qui l'havia convidat, com ha arribat a la nostra universitat aquest home. L'altre dia l'Anuja va estar parlant amb la Shubha Yeri, entre elles parlen en marathi i poden dir el que vulguin, que aquí ningú les entén. La Shubha va aprofitar per explicar-li tot el que està passant a les classes de psicologia del prof. MK. L'Anuja m'ho va explicar molt preocupada. Els estudiants estan preocupats. A mi també em van fer algun comentari, però general no gosen parlar. Les dues úniques que parlen i es queixen formalment i educada són la Shubha i la monja Paññatheri. L'altre dia a l'hora de dinar ens vam quedar fent una mica de sobretaula la Pyi, l'Anu i jo, i la Pyi va esmentar aquest problema amb el prof. MK. Després han vingut més queixes. Ahir, després que jo tornés del metge, ens vam reunir a casa la Pyi, Sunsan i nosaltres i vam tenir reunió. Es veu que el prof. MK s'excedeix en el seu ús de vocabulari barroer a la classe, que és una mica "bully", que mostra com dues centes diapositives cada classe en una mena de teràpia de xoc visual, amb imatge de contingut sexual, que fa comentaris com "anar al barri de putes", que fa servir paraules malsonants. Etc. La Susan com a bona britànica benpensant va dir que això és inadmissible. També com a britànica benpensant va dir que no és possible fer fora el MK directament. S'ha de fer tot correctament. Jo simplement vaig proposar que almenys als estudiants no se'ls obligui a anar a classe si no volen. Però això, a la tercera setmana, no es pot fer. Al final vam decidir que li enviarem un email diumenge, dient que ens han arribat veus que els estudiants no estan aprenent i que hi ha queixes, etc. i que en parlarem quan el MK torni de Bangkok, on viatja demà si no m'equivoco, per refer el seu visat (va passar de les meves instruccions de fer el visat a Paris, segons la Pyi, perquè deia que viu a un poble d'Alacant i que no confia en la mà d'immigrants que volten per allà, que algun podria robar el seu passaport si l'envia per correu). La Susan va preparar la carta ahir a la nit. Avui la Susan, dissimulant, fent veure que li interessa la psicologia budista, ha assistit a la classe. Quan hem acabat la classe de filosofia budista que he donat jo a les tres, hem trobat la Susan, que tot fent un tè a casa nostra ens ha passat el parte de totes les expressions que fa servir el bo d'en MK, de "fuck" en endavant. És un bon element aquest MK. Es veu, segons la Susan, que un dia la senyora Mya Mya Yee li explicava que ella cinc dies a la setmana manté els vuit preceptes. "Oh!" va fer el prof. MK "Res de sexe drogues i rock and roll doncs?" Això al menjador. La Mya Mya Yee no ho va entendre, però la Susan sí i es va horroritzar. Amb el temps he entès que és de classe alta (va dir que Nyaung Shwe no li agrada perquè és massa hippy). Es veu que el prof. MK es creu il·luminat i només ensenya lo que ha escrit ell als seus llibres de psicologia. Té una mena de deliri de grandesa. Com que viu a Alacant, quan em veu em diu "Como estás señor?" i coses així amb el seu espanyol limitat a salutacions i expressions lleugeres. Un dia vaig veure com es posava les sabates sortint del menjador, sabates de pell de serp o cocodril. "Molt maques les sabates" vaig dir. "Fetes a Espanya!" va dir. Amb mi sempre ha estat correcte. Jo m'he manifestat sovint en contra de moltes coses d'Espanya a taula. Ell sempre diu "A mi m'agrada molt Espanya i la seva gent". Sempre ha mirat de quedar bé. Crec que és més groller amb les dones. A la Susan li guinya l'ullet algun cop. La Pyi, com a directora del xiringuito, no sap ben bé què fer. Jo la veritat és que no veig el problema. Els estudiants haurien de poder abandonar la classe i punt. qui el vulgui escoltar, que s'hi quedi. qui no, no. I si no hi ha estudiants, mala sort.

26 agost

Avui hem anat a la cerimònia del monjo Mahosadhalankaravibhamsa al Veluvana de Taunggyi, un monestir que no queda gaire lluny del Mangalarama on viu el ven. Kondanyakitti. Hi hem anat a les nou del matí. Hi ha hagut ofrenes als monjos. Avui és lluna plena. Se celebrava que el ven. Mahosadha va graduar-se en el doctorat a la universitat de Peradeniya a Sri Lanka, una universitat monàstica famosa. Hem dinat relativament d'hora, en una sala plena de gent. Després hem pres el te en una de les residències del complex del monestir. Érem la Pi Noan, la Susan, l'Anuja i jo. Després hem visitat l'estupa al capdamunt del turó i hem segut una mitja hora o més, meditant o simplement en silenci. Després hem baixat a fer un cafè a una altra residència d'un dels monjos principals del monestir, que és molt gran i acull uns dos cents o tres cents monjos. Cap a quarts d'una ha començat la cerimònia oficial. Hi ha hagut donatius, parlaments, la Susan i jo també hem dit unes paraules sobre el venerable Mahosadha. Ell s'ha emocionat en alguns moments. La cerimònia ha estat llarguíssima, unes quatre hores. Hem acabat esgotats. La Susan ha sortit abans perquè deia que es marejava. Feia calor. Després abans de marxar ens hem fet fotos amb gent que volia fotos amb nosaltres. Al matí per cert hem visitat una exposició fotogràfica sobre el monjo Mahosadha, una retrospectiva, diguéssim, amb fotos seves des de petit fins avui. És un monjo amb molts títols acadèmics, però el més curiós és que si el coneixes sembla la persona menys intel·lectual del món. De fet quan el vaig conèixer em va fer la impressió que no tenia gaires llums. Però era només perquè estava cansat. És un monjo que s'ocupa de dos monestirs i al mateix temps ha aconseguit acabar un doctorat. És molt tranquil, un monjo autèntic. No s'excita per res. Sempre està de bon humor i inspira calma. Avui hi havia grans autoritats de Taunggyi a la sala, crec que a la primera fila hi havia un capità de l'exèrcit. Els posats marcials abunden en aquesta mena de festivals. Avui és lluna plena i hi ha uposatha. A tota la ciutat es feien donatius als monjos.
Després de la marató cerimonial en tres llengües: shan, birmà i anglès (i cants en pali), hem anat a fer un cafè al C3, un lloc hipster que li agrada a la Susan. Hem fet cafè i menjat, sopat de fet, cap a les cinc. Amb la Susan hem parlat del projecte que ella porta aquí per fotografiar manuscrits Shan i fer una biblioteca virtual. No les tenim totes. Aquí molt sovint la gent no entén exactament quin és el propòsit de tot això.
El dia d'avui ha estat un dia de budisme real. El budisme és això: cerimònies i celebracions, donar diners, menjar i altres requisits als monjos. Fer-se fotos. Fer càntics amb els monjos. És això el que li agrada a la gent i és així com es fa "mèrit". Després al final de la cerimònia es comparteixen els mèrits.
No ha plogut en tot el dia, de fet feia bon temps, però quan hem arribat a SSBU ja tornava a ploure, com sempre. Aquí és un dia de pluja constant. Costa assecar la roba. Els qui estan construint els nous edificis van tot el dia xops. Alguns estan malalts i tot segons he sabut. Les coses aquí sempre són complicades i difícils.
Per la resta tot va millorant. Ara ja ens trobem aquí com a casa. Avui quan hem tornat a la muntanya on vivim, ha estat un descans. Li he dit a l'Anuja que a mi em recorda, tot aquest paratge, a la Vida de Milarepa. I de fet no està gaire lluny culturalment i geogràficament parlant. L'altre dia li vaig parlar de la Vida de Milarepa a l'Anuja i ara la vol llegir.
Novetats: a petició de la Susan s'ha acabat fent una barrera perquè els gossos no passin al nostre edifici, a la zona del porxo.
La setmana passada va arribar el professor Maurits Kwee, d'origen indonesi però crescut a Holanda i resident a Alacant. Va a la seva. Quasi no el veiem. Dóna moltes hores de classe perquè en dues setmanes ho aclarirà tot. És psicòleg. Diu que no creu en el budisme de cerimònies sinó en el budisme que fa desvetllar l'intel·lecte. No m'imagino les seves classes. Es veu que són maratonianes. Hi ha aquí una mica de massoquisme amb això de fer classes de dues o més hores. No té cap sentit. Bé, té sentit quan la quantitat es percep com a qualitat.

20 agost 2018

20 agost 2018

A mesura que vam anar resolent alguns problemes de supervivència, com per exemple l'espai per on entraven rates a la cuina i a casa, l'aigua corrent que no fes pudor de gasolina, etc. hem pogut anar dedicant una mica més d'atenció a l'altre front: els estudiants. La majoria estan desorientats i estressats. L'Anuja i jo a més rebem redaccions d'altres assignatures, però com que els professors monjos no saben ben bé com han d'avaluar aquests treballs, ens els van passant. Vaig revisar cinc assaigs de l'assignatura d'Abhidhamma i algunes coses em van alarmar. El cap de setmana hi va haver gabinet de crisi. Vam parlar amb la Pyi i vam estar tots tres d'acord que s'han de fer certs canvis i enfocar l'acció cap a més hores de supervisió personalitzada. Durant dues nits (dic nits perquè és a la nit quan el cap pensa en aquests problemes) vaig estar meditant quins canvis fer a l'assignatura de pali, i en general. Al final he decidit unir els dos grups i guanyar 4 hores setmanals que dedicaré a supervisions i a reunions amb els estudiants. Tenen moltes preguntes. En realitat en sa vida no han escrit mai un text acadèmic. Ningú no els ho ha ensenyat. Aquí seguim el mètode anglosaxó i per cada assignatura han d'escriure tres assaigs per semestre (és a dir, en vuit setmanes tres redaccions d'unes tres mil paraules). No és factible. No és realista. L'altre dia, diumenge a la nit, va venir la Saw Yee Mon, una noia estudiant. Vam comentar una mica el seu assaig aquí casa i vam estar parlant. Ens va dir que ella és qui porta la casa a casa seva, a Yangon, i els seus germans només fan que trucar-la. No es pot concentrar aquí. Ha de fer de mare dels seus germans i seguir portant la casa a cinc cents quilòmetres de distància. Està estressada i no sap com escriure els assaigs. Els estudiants demanen receptes. En realitat no entenen que han de pensar per si mateixos. Ahir vaig també canviar la manera de donar classe de pali, més pausada, fent exercisis a classe, i va anar molt bé. Les dues hores van passar en tranquilitat i concentració, i van ser fructíferes (fins i tot fent dues tongades, matí i tarda). La Shubha Yeri, una dona retirada, de Pune, que ha vingut a estudiar aquí i que havia estat molt crítica (constructivament), em va dir: "ara sí, això és el que necessitem". La paraula clau és "necessitat", crec. Ja ho deien els grecs.

Dissabte vam tenir el Gran Debat i va anar molt bé, tot i que al principi, abans de començar, em van treure de polleguera una mica els estudiants perquè cinc minuts abans de començar el debat els d'un grup em van preguntar què volia dir exactament la tesi que ells defensarien. Era un exercici de retòrica, és clar. "Això no m'ho podíeu preguntar la setmana passada? Com pot ser que hagueu esperat al moment mateix del debat?" Jo sóc molt impacient en general, i més encara quan la impaciència és justificada. Però vaig mirar de calmar tothom i al final el debat va anar molt bé. Van entendre de què es tractava i per sorpresa de l'Anuja i jo, que érem els mestres de cerimònies amb un gong per marcar el fi dels torns de paraula, vam poder veure com en alguns moments el debat va ser real i uns estudiants agafaven el guant llançat pels altres. Els dos temes que vaig proposar són debats eterns dins del budisme. El primer és si la teoria, l'estudi dels textos, és la part més important del budisme o no. Uns havien de defensar que sí, els altres que no. El segon debat era sobre si incorporar elements d'altres tradicions budistes, i també no budistes, enriqueix la pròpia tradició, o no.

Va anar bé, però els estudiants s'ho prenen tot molt seriosament i s'estressen.

Avui al matí hem anat al gimnàs, dijous passat no hi vam anar. La setmana passada vaig tenir una mica d'angines, no res gaire greu. Vaig anar a un metge de família i em va dir que no era res, mal de l'estació. El metge era molt simpàtic i em va fer moltes preguntes. Li vaig explicar que normalment no hauria anat al metge però com que havia tingut una pneumonia fa uns mesos, vull anar amb compte.

Una cosa de salut molt important que, segons sembla, és del tot certa, és que l'oli amb què cuinen aquí al monestir em provoca acidesa, una reacció al·lèrgica. Per sort podem cuinar a casa. Però ahir per dinar la Shubha ens va donar una mica del paneer que ella mateixa havia cuinat. Doncs també em va provocar una mica de cremor al pit. I és perquè ho havia cuinat amb el mateix oli de soja 100% transgènica. De mica en mica vaig entenent que no puc processar aquesta mena de menjars porqueria que fan servir al tercer món. Simplement he tingut problemes durant molt de temps i no entenia d'on venien. Quan era a Tailàndia el pa de motllo del súper em va donar nits molt desgraciades. Crec que són els productes transgènics. Té sentit, en realitat, que el cos no accepti aquesta merda. Lo raro és que la majoria de la gent d'aquí hi sigui immune. També crec que l'estrès de la vida nova, adaptar-se, etc. provoca també aquesta mena de problemes metabòlics. No ho sé. El que sé és que aquest matí hem anat al gimnàs a dos de set, avançant l'horari a abans d'esmorzar. He fet bon exercici, una bona suada, i després he esmorzat fruita i "oats" amb llet. Ha entrat tot perfecte. També em vaig adonar que la reacció alèrgica de l'oli és el que em provocava que se'm tapés el nas. Era tot una reacció de cremor al pit i mala digestió i també constipat. De moment, al menys, això em sembla. No en puc estar cent per cent segur. Aquí s'ha d'anar amb peus de plom.

Avui al cotxe la Susan fotia uns cops de porta impressionants i la Pi Noan, que normalment no es queixa i és la dona més suau del món, fins i tot ella, ha acabat dient, mig irridada "slowly... slooowly.... slowly" tres vegades. Senyal inequívoca que la fúria s'havia desfermat. Però ho ha dit d'una manera suau. La Susan ni se n'ha adonat. "Com dius?" li diu. "Quan tanquis la porta del cotxe, sisplau, suau". "Ah!" ha fet la Susan. No crec que li importi gaire. Jo no he pogut evitar fantasiar que la Susan ha viscut sempre en BMW o Mercedes, cotxes robustos que ho aguanten tot. Un Toyota matxacat d'anar pels carrers sense asfaltar de Taunggyi és una altra cosa, una semi-andròmina. Uns quants portassos més de la Susan i tindrem problemes greus.

Al cotxe tornant al monestir li dic: "Susan, ja has conegut al nou professor visitant, el Maurits Kwee?" "Sí!" ha dit, "ahir al vespre. Deu n'hi do quin personatge..." "Ah sí?" he dit. "Em sembla que és un bon personatge. Ahir anava dient meravelles de Donald Trump. Jo no vaig voler dir res." "Millor, millor" he dit jo, rient.

L'Anuja estava cansada del gimnàs i l'Anuja té poca paciència amb la Susan, que també és un personatge. En general crec que tots els qui som aquí pensem de la resta de gent que és aquí que són personatges i estan una mica tocats del bolet.

Ahir vam començar classes de Shan. Em vaig avorrir com una mala cosa, però la noia que ens fa de mestra, la neboda de la Pi Noan, que es diu Nok Nok de nom familiar, és molt maca. Al matí m'havia mirat l'alfabet en una gramàtica del segle XIX feta per un missioner baptista, i aquests alfabets, vist un, vistos tots. A la classe la Nok Nok ens va fer repetir això mateix i no em va servir de res absolutament. Però l'Anuja i l'altra noia s'hi dedicaven més. Si segueix així aniré a la meva i estudiaré Shan pel meu compte com he fet amb el birmà. Al final tot és posar-hi hores. El meu birmà millora de mica en mica. No el parlat, sinó el llegit. Parlar no parlo amb ningú. Però diuen que ens posaran una tele aviat per poder veure tele en birmà. Això serà una benedicció.

15 ago.

15 agost

Ahir al matí em vaig llevar ja amb una mica d'irritació al coll. Vam anar per primer cop a fer servir el gimnàs Max Power i vaig fer exercici amb tota normalitat, més aviat gaudint de la suada. L'Anuja es va cansar ràpid a les màquines per culpa del noi d'allà, que és insensible i li va fer fer exercicis massa potents. Va quedar esgotada. Jo no vaig fer tanta màquina com la setmana passada al gimnàs KK, que vaig trigar quatre dies a superar el dolor muscular de braços i pit. En fi, que ahir després del dinar no vaig pas digerir bé, i vaig sentir cremor, i en general no em trobava gaire bé. A això s'hi inclou un factor d'estrès que potser va ser el detonant, i és que ahir ens llevàvem per segon dia sense poder fer servir l'aigua corrent, perquè feia pudor. Finalment avui ja funciona. Però ahir va ser estressant. Avui també em trobo millor i prenc una pastilla per reduir la cremor d'estómac. A la cuina d'aquí cuinen amb olis molt dolents i no sóc el primer que té problemes. A partir d'ara menjaré, com l'Anuja, el nostre menjar i prou. Però és que avui al matí ens hem llevat i hem vist a la cuina caquetes de rata. Això és perquè ahir, amb lo de la neteja general, van netejar la mena de claveguera a cel obert que tenim vora casa, i crec que amb això les rates s'han vist en cor de creuar la fossa que ens separa del seu món. O sigui, que al final la merda que hi havia prevenia les rates. La cuina no està ben segellada, i per sota poden passar animals com rates. Hem de dir que ens ho tapin del tot. En fi, que entre ahir i avui, no han estat bons dies i ens hem desanimat.

Per la resta ahir vam tenir una reunió per fer pressupostos de departament i avui vaig a signar-los. Tenim al nostre departament 3 milions de kyats. Som milionaris.

Crec que no hi ha res més a destacar. Plou molt. La senyora Susan Conway segueix anant a la seva, no se la veu gaire. Ahir a la tarda mentre jo era a casa l'Anuja va acompanyar a la Pi Noan i la Susan a ciutat, de compres. Van anar sobretot a un sastre. La Susan s'hi va estar molta estona mirant robes, que és la seva passió. L'Anuja va acabar una mica fins als nassos de les excentricitats d'aquesta senyora. Després van anar a fer el més important, descarregar-se els diaris online als quals està subscrita. No és que no ho pugui fer aquí a la uni, és clar que pot des que li vam ensenyar com fer servir internet. Però ella vol anar a un cafè on hi ha wifi, fer el cafè allà i descarregar-se els diaris en pdf. És una mentalitat pre-internet fent servir internet. El primer dia quan parlava del goig que sentia en poder-se descarregar de tant en quant els diaris britànics, amb l'Anuja ens miràvem rient per sota el nas. La Susan també està preocupada per la manca d'higiene d'aquest lloc on vivim. Ella per raons diferents. Diu que va veure com els gossos entren a la part més residencial i es pixen a les portes de les habitacións (oh well...). Gran notícia. Pitjor és tenir rates cagant-se a la cuina, crec.

Amb l'Anuja som conscients que moltes coses no es podran canviar mai. Tenen a veure amb la pobresa, i punt. Aquest és un país pobre. Avui amb internet un se n'oblida fàcilment. Un es passa el dia a l'ordinador i se n'oblida. Però per les coses essencials, com tenir aigua calenta per dutxar-se, un topa amb la realitat. Aquest matí mentre compartíem les penes, contínuament jo pensava "bé, deixe-m'ho córrer, una dutxa calenta i a començar el dia". Però no. Perquè justament no poder-se dutxar, i la pudor de l'aigua (una pudor com de gasolina) ens incomodaven. Si les condicions material no són mínimes, és impossible fer qualsevol tasca intel·lectual amb dignitat. Per això Birmània té tants problemes. Molta gent diu que falta educació, que és un problema del sistema educatiu. Però no és així. És un problema de falta de recursos. Un pot tenir la il·lusió que vulgui, que la realitat sempre s'encarrega de recordar-te que ningú no t'ha cridat a aquest enterro. Jo tinc la sensació que aquesta mena de països demanen consell des de fora per millorar. Però si els dius clarament què falla, no et fan cas, perquè saben que de moment no es pot resoldre. De manera que prefereixen anar posant pedassos i així qui dies passa anys empeny. Jo personalment ja no tenia cap esperança a nivell intel·lectual. Ho veia més com un experiment. No m'imaginava, però, que seria tan difícil la part d'adaptació simplement de supervivència. Per altra banda penso que amb el temps la cosa s'anirà posant a lloc, sabrem més com prevenir certs problemes i ens anirem acostumant. Demà farà un mes que vaig arribar i sembla que porti mil anys aquí. La nuvolada plúmbea constant encara dóna més sensació d'enclaustrament. L'ambient de monestir, com diu l'Anuja, és letàrgic. Un voldria espavilar-los, però el tarannà és molt diferent aquí. Per això l'altre dia vam fer un quadre de quatre religions importants segons aquests paràmetres: proactiva vs. melancòlica, feliç vs. trista. El quadre és el següent:

proactiva i feliç: religió hindú

proactiva i trista: religió cristiana

melancòlica i feliç: religió budista

melancòlica i trista: religió islàmica-judaica

És molt a grans trets, però és per situar una mica la paradoxa del budisme, que és al mateix temps una religió melancòlica i feliç. És la felicitat d'haver-ho deixat córrer. Tinc la sensació que no hi ha projectes reals, de fer coses noves. Tot projecte és simplement una consumació d'una cosa que ja existia. Per exemple fer una carrera és simplement consumar-la en el títol i fer la cerimònia. La cerimònia és el més important perquè és el tancament on tot es resol en la igualtat, tot queda com estava i tothom queda tranquil. A Occident anem al revés: la idea és arribar a un punt on no estàvem, mirar enrere i dir: cony, si que hem evolucionat des de X. I això ens omple d'emoció i orgull. Volem arribar a algun lloc, no sabem ni quin.

10 agost

Divendres 10 Agost
Els dies aquí més o menys passen de manera similar. Al matí ens llevem cap a les sis. No anem a l'esmorzar, prenem te a l'habitació i després mengem alguna cosa que tinguem a la nevera. La nostra estança no és ben bé ni un pis ni una habitació. És un entremig. Hi ha quatre parts. Una que és rebedor sala d'estar, l'altra la habitació pròpiament dita, que dóna a un quarto de bany molt còmode. Després hi ha una habitació intermitja on tenim un parell de taules, llibres, alguna cosa de menjar, etc. Finalment una cuina que van muntar expressament per a nosaltres on hi havia hagut un balcó. O sigui que la cuina dóna a fora del tot. De fet la paret no acaba d'arribar al terra. Una rata podria entrar. La pica està literalment penjant fora, sobre un desaigue que recorre el perímetre de l'edifici. Lo bo és que quan rento els plats puc fer tan mulleder com vulgui: tot va a parar allà mateix. Aquesta és la nostra estança, amb finestres que dónen a l'oest i al sud. O sigui que en part és fresca en un lloc on el clima ja és fresc i una mica humita ara durant les pluges.
    Ahir va arribar la professora Susan Conway, de Londres. Estudia la cultura material dels Shan des de fa anys. Ha publicat un parell de llibres sobre el tema. Un és una història dels Shan. L'altre un llibre sobre màgia i qüestions sobrenaturals entre els Shan. Tots dos llibres els ha contextualitzat aquest matí a les 9, davant dels professors. Ha explicat com s'ha desenvolupat el projecte de digitalizar manuscrits Shan. Amb sort això inclourà tot manuscrit que estigui dins dels límits geogràfics del món Shan, que, com la Gàlia, es divideix en tres parts: Shan pròpiament dit, Shan del Nord i Shan Oriental, aquest últim és part de Tailàndia. Taung Gi és capital del Shan central. El projecte de digitalizació ens ha semblat sensacional. Hi ha molts diners, sobretot de la Fundació Rockefeller. Es tracta de convertir la nostra uni en un centre mundial de recerca manuscrita del món Shan. Els monjos no els he vistos tan entusiasmats com la Pyi, l'Anuja i jo, o la pròpia Susan. Els monjos em fa l'efecte que s'ho miren tot amb una barreja de "temor i temblor", com dient "amb quina una ens sortiran ara aquests occidentals". Ells no se senten preparats. La realitat és, però, la contrària. Qui no tenim ni idea som nosaltres. La Susan ha portat imprès tot un manuscrit Shan que està a la British Library. Ha demanat si algú el pot llegir i dir de què va. Immediatament els monjos li han explicat que és un text mèdic, etc. L'han feta la dona més feliç del món Shan per un dia.
    La Susan és una senyora d'uns setanta anys, pel que entenc ja retirada, o mig retirada. Estava abans al SOAS, ara a una altra institució de Londres. Deu estar molt ben connectada, perquè treu diners de sota les pedres i si la busques a Google apareix de seguida en una foto amb la princesa Sirindorn de Tailàndia. A l'hora de dinar ens hem conegut una mica (ahir a l'hora de sopar només vam fer acte de presència per prendre una mica de tè verd i fruita i ella va ser més reservada, com apuntava l'Anuja). A l'hora de dinar hem parlat de més temes. Una anècdota que ens ha frapat és que fa un any la va mossegar un gos i per això té por dels gossos d'aquí (els gossos: tema a part que tractaré al final). Va per la uni, que és un monestir, amb una crossa, no per caminar, sinó per defensar-se. "No fan res" li hem dit. "Sí, allà on vas et diuen això. També m'ho van dir al monestir on em va mossegar el gos" i ens ha ensenyat el trau de cicatriu que té a la cama esquerra, una mica per sobre del turmell. Fa feredat i tot. Es veu que es va posar molt malalta. La van haver de vacunar de ràbia, etc. Ens ha dit que les morts per mossegada de gos, o sigui ràbia, són molt més comunes que per mosquits o cap altra bèstia. Encara està traumatitzada, i no m'estranya. Jo ja tenia cura amb els gossos, no per mossegades, sinó per virus i altres malalties. Ara ja no els toco. Però només faltava que la Susan em digués això.
    Després l'hem ajudada a connectar-se a internet fent servir el hotspot del mòbil. Ella a la tarda ha anat a ciutat a comprar estris per protegir el material pel projecte. Només la càmera, state of the art, costa vuit mil lliures. Val la pena evitar que la maleïda humitat la devori.
    Jo a la tarda he tingut visita del meu estudiant avantatjat, que ja coneixereu del diari de Khlong Luang, el venerable Kondaññakitti. Resulta que els vents del karma ens han portat a tots dos a Taung Gi. Bé, en part perquè ell vol fer el doctorat aquí, sobre un text que ja havíem començat a estudiar fa mesos, per google hangout. Es veu que el venerable ha estat malalt, segons, diu, a causa del temps atmosfèric fred i humit que fa aquí. Ja es va queixar fa dues setmanes quan ens vam veure per primer cop després de tants mesos i ens va ensenyar el seu monestir, el Mangalarama, un dels primers que es va fer a la ciutat després que la fundessin els britànics. La sessió de doctorat ha estat magnífica. Una hora de filologia pali i birmana pura i dura amb grans descobriments, grans incògnites, grans emocions en fi, entre ell, que queda com catatònic cada cop que ha de traduir una paraula a l'anglès, i jo, que quedo també extasiat cada cop que n'aconseguim traduir una.
    Després teníem el seminari de doctorat dels divendres, una iniciativa que ja portava en ment, i que vam començar la setmana passada. El venerable Kondaññakitti s'hi queda, és clar, com a doctorand que és. També hi ha els dos altres estudiants que tinc, ven. Nyanasami i el ven. Paññabhoga. Avui també hi havia la Pyi i la senyora Dò Mya Mya Yi, doctorand que vol traduir l'Abhidharmakosha de Vasubandhu al birmà, a partir de la traducció anglesa de Pruden, que és una traducció de la francesa de De la Vallée Poussin, que és una traducció de la xinesa de (crec) Xuanzang, que és una traducció del sànscrit original. Que em matin si entenc el significat d'aquest despropòsit. Tot i així, aquesta senyora ex-advocada, jubilada, frenètica, hi posa moltes ganes. Li fem crítiques constructives. Fins i tot amb un nivell a millorar, s'apren de les seves aportacions, ja que ella i el Paññabhoga són els dos doctorands que presenten treball ara mateix. Els dóno 40 minuts a cadascú. A ella 20 per presentar i 20 per discussió. Al venerable 40 perquè condueixi una sessió de lectura d'una obra d'Abhidhamma que es diu Saccasankhepa, la qual tracta dels dos tipus de veritat segons el budisme: veritat convencional i veritat última. Ha estat molt interessant.
    A la tarda hem fet una bona passejada amb l'Anuja. Hem mirat els plànols que hi ha vora les obres aturades de la futura biblioteca i edifici lectiu. Hi creixen molts arbustos perquè està tot aturat. Segons ens va dir la nostra amiga So Yu Paing de Yangon, els constructors s'aprofiten de la bona fe del nostre rector el Sayadaw Dhammasami. M'ho crec. En tot cas al monestir hi ha obres a tot arreu. S'està construint contrarrellotge. Quan caminem veiem les muntanyes amb prats verdíssims, els horts lluents, les terres fosques i humides, i el cel sempre ennuvolat pels monsons. Bufa un vent certament aspre i fred, però a mi no em molesta gaire, perquè escampa tot lo dolent, que es deriva, al meu entendre, de la calor.
    A les sis trenta hi ha els càntics, on anem cada dia. Consisteix en cantar uns himnes o poemes en pali, després una estona meditem, després altre cop uns cants, i després l'abat en funcions diu unes paraules, que poden ser llargues o simplement "podeu descansar". Depèn de l'ocasió. Al pavelló on hi ha l'estàtua del buda de bambú i fem els cants, hi ha rates. A mi m'agrada veure-les córrer perquè em recorda la història del Pantxatantra que fa poc vaig traduir, sobre un ratolí anomenat Hirànyaka, molt llest i entranyable. Avui el moment que hem vist el ratolí fer el saltiró ens hem mirat amb l'Anuja: "Hirànyaka!"
    Per acabar, un comentari sobre els gossos. L'Anuja té comptats quinze gossos. La majoria mascles. Es dediquen, de dia, a jaure i dormir. De nit, a barallar-se amunt i avall, bordant, udulant, fent un xivarri de mil dimonis. Tant els és si els humans dormen o no. Ells han de mossegar-se i grunyir com monstres tota la nit. Al matí veiem les restes de la batalla. Estan tots que no s'aguanten. Aquests gossos tenen molta por dels humans i es comporten com súbdits aterrits. Si t'hi acostes una mica s'en van encongint la cua al cul. Això sí, entre ells, no tenen ni respecte ni pietat. Pel que hem pogut veure, tot el tema que es porten entre mans té a veure amb la gestió de les femells. Jo no hi entenc de gossos, però sempre que hi ha una baralla, hi ha alguna de les femelles, que no són més de tres crec. Si no ho entenc malament, normalment hi ha un mascle que la vol violar. Si ella es resisteix, hi ha baralla. Ara, avui hem vist que un dels gossos, que si no és alfa, ho sembla, s'interposava en una baralla, s'emportava la femella a una banda, la protegia, i els altres es retiraven.  La qual cosa demostra el fet biològic desagradable però real que 1) el món mamífer sol ser dominat per mascles que abusen en grup de les femelles quan estan soles, i 2) que sense un altre mascle que les protegeixi, aquestes femelles no tenen res a pelar. Això també és així a la societat humana, encara que les feministes d'avui no ho vulguin veure. En part s'entén, perquè la cruesa de la realitat, representada tan bé per la societat canina, és insuportable. Quan veig aquests gossos m'adono que en realitat la naturalesa és això. Quan la gent diu "estimo més els gossos que els humans" en realitat pensen en gossos que han estat domesticats per humans, o en els gossos quan es comporten summisament davant d'un humà. Però com explica el Pantxatantra, per un gos, un altre gos és el pitjor enemic. Per tant si un estima els gossos i confia en ells, també ha de pensar que els gossos no són tan de fiar com creiem. A nosaltres només ens fan la pilota perquè saben que tenim menjar superior al que ells poden trobar.

8 Agost

Avui al matí ens hem llevat d'hora, cap a les sis. Hem fet el te.

He anat un moment a la cuina. Hi havia els nois que hi treballen esmorzant en una penombra matinal de quadre flamenc. Li he demanat a la Pi Noan si podia agafar mongetes vermelles i arròs. He sortit d'allà amb una plata plena de menjar, i també m'ha donat llet. Aquesta llet és de vaca i cada dia en porten a la cuina. A nosaltres ens en toca una part. Acabada de bullir és molt bona, però no es pot deixar passar ni un dia, perquè es fa malbé ràpid.

Al matí he treballat a la biblioteca. Després de dinar ha arribat la Pyi. A la tarda hem anat de compres. Primer hem passat a una botiga de servei d'internet de banda ampla i la Pyi ha fet tractes perquè ens en posin a la universitat. Després hem anat a l'Ocean. La Pyi ha comprat les seves coses, nosaltres les nostres. Jo duia una llista en la qual s'incloia películes birmanes. L'Anuja i la Pyi s'han quedat a l'Ocean, a la cafeteria, i la Pi Noan i jo hem sortit al carrer per buscar películes. A dos llocs hem anat, però només trobàvem películes estrangeres amb subtítols en birmà. Això es deu a les fortes lleis de drets d'autor. M'ha sorprès que no es pugui trobar una película birmana. Això sí, l'Anuja m'ha recordat més tard que a la botiga de mòbils havia vist una propaganda d'una mena de Netflix birmà. Potser serà la solució. Voldríem veure películes birmanes per acostumar-nos a la llengua.

Després hem passat pel gimnàs Power Max, que és en un barri proper al nostre monestir, a la pujada de la muntanya. És de xinos, sembla un hotel de muntanya, tot de pedra i fusta. Té saunes, que són l'especialitat, també sauna coreana. A nosaltres només ens interessava el gimnàs en si. És més net i menys esportiu que l'altre al qual hem anat un parell de cops (K&K). Demà el provarem. La Pyi deia que ella amb ioga en té prou. Jo potser també en tindria prou. Quan deixi de ploure anirem per aquí en bicicleta i a córrer per la muntanya. Però també ens agrada baixar a la ciutat de tant en quant. Taunggyi és una ciutat tranquil·la, ben organitzada, feta per britànics. L'altre dia ens van dir que la ciutat no tenia cap importància fins que als anys vuitanta es van trobar unes mines de rubins. aleshores molta gent es va enriquir. Un dels grans banquers de Birmània és un d'aquests pobres que es va enriquir amb la mineria.

Tot i així no es diria que sigui una ciutat luxosa. Té el necessari, i bons forns de pa i brioixeria, especialment el Kudos, al qual solem anar.

Per la resta, viure aquí és viure pràcticament aïllat. L'internet costa déu i ajuda. És una ciutat aïllada dins d'un país aïllat.