26 agost

Avui hem anat a la cerimònia del monjo Mahosadhalankaravibhamsa al Veluvana de Taunggyi, un monestir que no queda gaire lluny del Mangalarama on viu el ven. Kondanyakitti. Hi hem anat a les nou del matí. Hi ha hagut ofrenes als monjos. Avui és lluna plena. Se celebrava que el ven. Mahosadha va graduar-se en el doctorat a la universitat de Peradeniya a Sri Lanka, una universitat monàstica famosa. Hem dinat relativament d'hora, en una sala plena de gent. Després hem pres el te en una de les residències del complex del monestir. Érem la Pi Noan, la Susan, l'Anuja i jo. Després hem visitat l'estupa al capdamunt del turó i hem segut una mitja hora o més, meditant o simplement en silenci. Després hem baixat a fer un cafè a una altra residència d'un dels monjos principals del monestir, que és molt gran i acull uns dos cents o tres cents monjos. Cap a quarts d'una ha començat la cerimònia oficial. Hi ha hagut donatius, parlaments, la Susan i jo també hem dit unes paraules sobre el venerable Mahosadha. Ell s'ha emocionat en alguns moments. La cerimònia ha estat llarguíssima, unes quatre hores. Hem acabat esgotats. La Susan ha sortit abans perquè deia que es marejava. Feia calor. Després abans de marxar ens hem fet fotos amb gent que volia fotos amb nosaltres. Al matí per cert hem visitat una exposició fotogràfica sobre el monjo Mahosadha, una retrospectiva, diguéssim, amb fotos seves des de petit fins avui. És un monjo amb molts títols acadèmics, però el més curiós és que si el coneixes sembla la persona menys intel·lectual del món. De fet quan el vaig conèixer em va fer la impressió que no tenia gaires llums. Però era només perquè estava cansat. És un monjo que s'ocupa de dos monestirs i al mateix temps ha aconseguit acabar un doctorat. És molt tranquil, un monjo autèntic. No s'excita per res. Sempre està de bon humor i inspira calma. Avui hi havia grans autoritats de Taunggyi a la sala, crec que a la primera fila hi havia un capità de l'exèrcit. Els posats marcials abunden en aquesta mena de festivals. Avui és lluna plena i hi ha uposatha. A tota la ciutat es feien donatius als monjos.
Després de la marató cerimonial en tres llengües: shan, birmà i anglès (i cants en pali), hem anat a fer un cafè al C3, un lloc hipster que li agrada a la Susan. Hem fet cafè i menjat, sopat de fet, cap a les cinc. Amb la Susan hem parlat del projecte que ella porta aquí per fotografiar manuscrits Shan i fer una biblioteca virtual. No les tenim totes. Aquí molt sovint la gent no entén exactament quin és el propòsit de tot això.
El dia d'avui ha estat un dia de budisme real. El budisme és això: cerimònies i celebracions, donar diners, menjar i altres requisits als monjos. Fer-se fotos. Fer càntics amb els monjos. És això el que li agrada a la gent i és així com es fa "mèrit". Després al final de la cerimònia es comparteixen els mèrits.
No ha plogut en tot el dia, de fet feia bon temps, però quan hem arribat a SSBU ja tornava a ploure, com sempre. Aquí és un dia de pluja constant. Costa assecar la roba. Els qui estan construint els nous edificis van tot el dia xops. Alguns estan malalts i tot segons he sabut. Les coses aquí sempre són complicades i difícils.
Per la resta tot va millorant. Ara ja ens trobem aquí com a casa. Avui quan hem tornat a la muntanya on vivim, ha estat un descans. Li he dit a l'Anuja que a mi em recorda, tot aquest paratge, a la Vida de Milarepa. I de fet no està gaire lluny culturalment i geogràficament parlant. L'altre dia li vaig parlar de la Vida de Milarepa a l'Anuja i ara la vol llegir.
Novetats: a petició de la Susan s'ha acabat fent una barrera perquè els gossos no passin al nostre edifici, a la zona del porxo.
La setmana passada va arribar el professor Maurits Kwee, d'origen indonesi però crescut a Holanda i resident a Alacant. Va a la seva. Quasi no el veiem. Dóna moltes hores de classe perquè en dues setmanes ho aclarirà tot. És psicòleg. Diu que no creu en el budisme de cerimònies sinó en el budisme que fa desvetllar l'intel·lecte. No m'imagino les seves classes. Es veu que són maratonianes. Hi ha aquí una mica de massoquisme amb això de fer classes de dues o més hores. No té cap sentit. Bé, té sentit quan la quantitat es percep com a qualitat.

20 agost 2018

20 agost 2018

A mesura que vam anar resolent alguns problemes de supervivència, com per exemple l'espai per on entraven rates a la cuina i a casa, l'aigua corrent que no fes pudor de gasolina, etc. hem pogut anar dedicant una mica més d'atenció a l'altre front: els estudiants. La majoria estan desorientats i estressats. L'Anuja i jo a més rebem redaccions d'altres assignatures, però com que els professors monjos no saben ben bé com han d'avaluar aquests treballs, ens els van passant. Vaig revisar cinc assaigs de l'assignatura d'Abhidhamma i algunes coses em van alarmar. El cap de setmana hi va haver gabinet de crisi. Vam parlar amb la Pyi i vam estar tots tres d'acord que s'han de fer certs canvis i enfocar l'acció cap a més hores de supervisió personalitzada. Durant dues nits (dic nits perquè és a la nit quan el cap pensa en aquests problemes) vaig estar meditant quins canvis fer a l'assignatura de pali, i en general. Al final he decidit unir els dos grups i guanyar 4 hores setmanals que dedicaré a supervisions i a reunions amb els estudiants. Tenen moltes preguntes. En realitat en sa vida no han escrit mai un text acadèmic. Ningú no els ho ha ensenyat. Aquí seguim el mètode anglosaxó i per cada assignatura han d'escriure tres assaigs per semestre (és a dir, en vuit setmanes tres redaccions d'unes tres mil paraules). No és factible. No és realista. L'altre dia, diumenge a la nit, va venir la Saw Yee Mon, una noia estudiant. Vam comentar una mica el seu assaig aquí casa i vam estar parlant. Ens va dir que ella és qui porta la casa a casa seva, a Yangon, i els seus germans només fan que trucar-la. No es pot concentrar aquí. Ha de fer de mare dels seus germans i seguir portant la casa a cinc cents quilòmetres de distància. Està estressada i no sap com escriure els assaigs. Els estudiants demanen receptes. En realitat no entenen que han de pensar per si mateixos. Ahir vaig també canviar la manera de donar classe de pali, més pausada, fent exercisis a classe, i va anar molt bé. Les dues hores van passar en tranquilitat i concentració, i van ser fructíferes (fins i tot fent dues tongades, matí i tarda). La Shubha Yeri, una dona retirada, de Pune, que ha vingut a estudiar aquí i que havia estat molt crítica (constructivament), em va dir: "ara sí, això és el que necessitem". La paraula clau és "necessitat", crec. Ja ho deien els grecs.

Dissabte vam tenir el Gran Debat i va anar molt bé, tot i que al principi, abans de començar, em van treure de polleguera una mica els estudiants perquè cinc minuts abans de començar el debat els d'un grup em van preguntar què volia dir exactament la tesi que ells defensarien. Era un exercici de retòrica, és clar. "Això no m'ho podíeu preguntar la setmana passada? Com pot ser que hagueu esperat al moment mateix del debat?" Jo sóc molt impacient en general, i més encara quan la impaciència és justificada. Però vaig mirar de calmar tothom i al final el debat va anar molt bé. Van entendre de què es tractava i per sorpresa de l'Anuja i jo, que érem els mestres de cerimònies amb un gong per marcar el fi dels torns de paraula, vam poder veure com en alguns moments el debat va ser real i uns estudiants agafaven el guant llançat pels altres. Els dos temes que vaig proposar són debats eterns dins del budisme. El primer és si la teoria, l'estudi dels textos, és la part més important del budisme o no. Uns havien de defensar que sí, els altres que no. El segon debat era sobre si incorporar elements d'altres tradicions budistes, i també no budistes, enriqueix la pròpia tradició, o no.

Va anar bé, però els estudiants s'ho prenen tot molt seriosament i s'estressen.

Avui al matí hem anat al gimnàs, dijous passat no hi vam anar. La setmana passada vaig tenir una mica d'angines, no res gaire greu. Vaig anar a un metge de família i em va dir que no era res, mal de l'estació. El metge era molt simpàtic i em va fer moltes preguntes. Li vaig explicar que normalment no hauria anat al metge però com que havia tingut una pneumonia fa uns mesos, vull anar amb compte.

Una cosa de salut molt important que, segons sembla, és del tot certa, és que l'oli amb què cuinen aquí al monestir em provoca acidesa, una reacció al·lèrgica. Per sort podem cuinar a casa. Però ahir per dinar la Shubha ens va donar una mica del paneer que ella mateixa havia cuinat. Doncs també em va provocar una mica de cremor al pit. I és perquè ho havia cuinat amb el mateix oli de soja 100% transgènica. De mica en mica vaig entenent que no puc processar aquesta mena de menjars porqueria que fan servir al tercer món. Simplement he tingut problemes durant molt de temps i no entenia d'on venien. Quan era a Tailàndia el pa de motllo del súper em va donar nits molt desgraciades. Crec que són els productes transgènics. Té sentit, en realitat, que el cos no accepti aquesta merda. Lo raro és que la majoria de la gent d'aquí hi sigui immune. També crec que l'estrès de la vida nova, adaptar-se, etc. provoca també aquesta mena de problemes metabòlics. No ho sé. El que sé és que aquest matí hem anat al gimnàs a dos de set, avançant l'horari a abans d'esmorzar. He fet bon exercici, una bona suada, i després he esmorzat fruita i "oats" amb llet. Ha entrat tot perfecte. També em vaig adonar que la reacció alèrgica de l'oli és el que em provocava que se'm tapés el nas. Era tot una reacció de cremor al pit i mala digestió i també constipat. De moment, al menys, això em sembla. No en puc estar cent per cent segur. Aquí s'ha d'anar amb peus de plom.

Avui al cotxe la Susan fotia uns cops de porta impressionants i la Pi Noan, que normalment no es queixa i és la dona més suau del món, fins i tot ella, ha acabat dient, mig irridada "slowly... slooowly.... slowly" tres vegades. Senyal inequívoca que la fúria s'havia desfermat. Però ho ha dit d'una manera suau. La Susan ni se n'ha adonat. "Com dius?" li diu. "Quan tanquis la porta del cotxe, sisplau, suau". "Ah!" ha fet la Susan. No crec que li importi gaire. Jo no he pogut evitar fantasiar que la Susan ha viscut sempre en BMW o Mercedes, cotxes robustos que ho aguanten tot. Un Toyota matxacat d'anar pels carrers sense asfaltar de Taunggyi és una altra cosa, una semi-andròmina. Uns quants portassos més de la Susan i tindrem problemes greus.

Al cotxe tornant al monestir li dic: "Susan, ja has conegut al nou professor visitant, el Maurits Kwee?" "Sí!" ha dit, "ahir al vespre. Deu n'hi do quin personatge..." "Ah sí?" he dit. "Em sembla que és un bon personatge. Ahir anava dient meravelles de Donald Trump. Jo no vaig voler dir res." "Millor, millor" he dit jo, rient.

L'Anuja estava cansada del gimnàs i l'Anuja té poca paciència amb la Susan, que també és un personatge. En general crec que tots els qui som aquí pensem de la resta de gent que és aquí que són personatges i estan una mica tocats del bolet.

Ahir vam començar classes de Shan. Em vaig avorrir com una mala cosa, però la noia que ens fa de mestra, la neboda de la Pi Noan, que es diu Nok Nok de nom familiar, és molt maca. Al matí m'havia mirat l'alfabet en una gramàtica del segle XIX feta per un missioner baptista, i aquests alfabets, vist un, vistos tots. A la classe la Nok Nok ens va fer repetir això mateix i no em va servir de res absolutament. Però l'Anuja i l'altra noia s'hi dedicaven més. Si segueix així aniré a la meva i estudiaré Shan pel meu compte com he fet amb el birmà. Al final tot és posar-hi hores. El meu birmà millora de mica en mica. No el parlat, sinó el llegit. Parlar no parlo amb ningú. Però diuen que ens posaran una tele aviat per poder veure tele en birmà. Això serà una benedicció.

15 ago.

15 agost

Ahir al matí em vaig llevar ja amb una mica d'irritació al coll. Vam anar per primer cop a fer servir el gimnàs Max Power i vaig fer exercici amb tota normalitat, més aviat gaudint de la suada. L'Anuja es va cansar ràpid a les màquines per culpa del noi d'allà, que és insensible i li va fer fer exercicis massa potents. Va quedar esgotada. Jo no vaig fer tanta màquina com la setmana passada al gimnàs KK, que vaig trigar quatre dies a superar el dolor muscular de braços i pit. En fi, que ahir després del dinar no vaig pas digerir bé, i vaig sentir cremor, i en general no em trobava gaire bé. A això s'hi inclou un factor d'estrès que potser va ser el detonant, i és que ahir ens llevàvem per segon dia sense poder fer servir l'aigua corrent, perquè feia pudor. Finalment avui ja funciona. Però ahir va ser estressant. Avui també em trobo millor i prenc una pastilla per reduir la cremor d'estómac. A la cuina d'aquí cuinen amb olis molt dolents i no sóc el primer que té problemes. A partir d'ara menjaré, com l'Anuja, el nostre menjar i prou. Però és que avui al matí ens hem llevat i hem vist a la cuina caquetes de rata. Això és perquè ahir, amb lo de la neteja general, van netejar la mena de claveguera a cel obert que tenim vora casa, i crec que amb això les rates s'han vist en cor de creuar la fossa que ens separa del seu món. O sigui, que al final la merda que hi havia prevenia les rates. La cuina no està ben segellada, i per sota poden passar animals com rates. Hem de dir que ens ho tapin del tot. En fi, que entre ahir i avui, no han estat bons dies i ens hem desanimat.

Per la resta ahir vam tenir una reunió per fer pressupostos de departament i avui vaig a signar-los. Tenim al nostre departament 3 milions de kyats. Som milionaris.

Crec que no hi ha res més a destacar. Plou molt. La senyora Susan Conway segueix anant a la seva, no se la veu gaire. Ahir a la tarda mentre jo era a casa l'Anuja va acompanyar a la Pi Noan i la Susan a ciutat, de compres. Van anar sobretot a un sastre. La Susan s'hi va estar molta estona mirant robes, que és la seva passió. L'Anuja va acabar una mica fins als nassos de les excentricitats d'aquesta senyora. Després van anar a fer el més important, descarregar-se els diaris online als quals està subscrita. No és que no ho pugui fer aquí a la uni, és clar que pot des que li vam ensenyar com fer servir internet. Però ella vol anar a un cafè on hi ha wifi, fer el cafè allà i descarregar-se els diaris en pdf. És una mentalitat pre-internet fent servir internet. El primer dia quan parlava del goig que sentia en poder-se descarregar de tant en quant els diaris britànics, amb l'Anuja ens miràvem rient per sota el nas. La Susan també està preocupada per la manca d'higiene d'aquest lloc on vivim. Ella per raons diferents. Diu que va veure com els gossos entren a la part més residencial i es pixen a les portes de les habitacións (oh well...). Gran notícia. Pitjor és tenir rates cagant-se a la cuina, crec.

Amb l'Anuja som conscients que moltes coses no es podran canviar mai. Tenen a veure amb la pobresa, i punt. Aquest és un país pobre. Avui amb internet un se n'oblida fàcilment. Un es passa el dia a l'ordinador i se n'oblida. Però per les coses essencials, com tenir aigua calenta per dutxar-se, un topa amb la realitat. Aquest matí mentre compartíem les penes, contínuament jo pensava "bé, deixe-m'ho córrer, una dutxa calenta i a començar el dia". Però no. Perquè justament no poder-se dutxar, i la pudor de l'aigua (una pudor com de gasolina) ens incomodaven. Si les condicions material no són mínimes, és impossible fer qualsevol tasca intel·lectual amb dignitat. Per això Birmània té tants problemes. Molta gent diu que falta educació, que és un problema del sistema educatiu. Però no és així. És un problema de falta de recursos. Un pot tenir la il·lusió que vulgui, que la realitat sempre s'encarrega de recordar-te que ningú no t'ha cridat a aquest enterro. Jo tinc la sensació que aquesta mena de països demanen consell des de fora per millorar. Però si els dius clarament què falla, no et fan cas, perquè saben que de moment no es pot resoldre. De manera que prefereixen anar posant pedassos i així qui dies passa anys empeny. Jo personalment ja no tenia cap esperança a nivell intel·lectual. Ho veia més com un experiment. No m'imaginava, però, que seria tan difícil la part d'adaptació simplement de supervivència. Per altra banda penso que amb el temps la cosa s'anirà posant a lloc, sabrem més com prevenir certs problemes i ens anirem acostumant. Demà farà un mes que vaig arribar i sembla que porti mil anys aquí. La nuvolada plúmbea constant encara dóna més sensació d'enclaustrament. L'ambient de monestir, com diu l'Anuja, és letàrgic. Un voldria espavilar-los, però el tarannà és molt diferent aquí. Per això l'altre dia vam fer un quadre de quatre religions importants segons aquests paràmetres: proactiva vs. melancòlica, feliç vs. trista. El quadre és el següent:

proactiva i feliç: religió hindú

proactiva i trista: religió cristiana

melancòlica i feliç: religió budista

melancòlica i trista: religió islàmica-judaica

És molt a grans trets, però és per situar una mica la paradoxa del budisme, que és al mateix temps una religió melancòlica i feliç. És la felicitat d'haver-ho deixat córrer. Tinc la sensació que no hi ha projectes reals, de fer coses noves. Tot projecte és simplement una consumació d'una cosa que ja existia. Per exemple fer una carrera és simplement consumar-la en el títol i fer la cerimònia. La cerimònia és el més important perquè és el tancament on tot es resol en la igualtat, tot queda com estava i tothom queda tranquil. A Occident anem al revés: la idea és arribar a un punt on no estàvem, mirar enrere i dir: cony, si que hem evolucionat des de X. I això ens omple d'emoció i orgull. Volem arribar a algun lloc, no sabem ni quin.

10 agost

Divendres 10 Agost
Els dies aquí més o menys passen de manera similar. Al matí ens llevem cap a les sis. No anem a l'esmorzar, prenem te a l'habitació i després mengem alguna cosa que tinguem a la nevera. La nostra estança no és ben bé ni un pis ni una habitació. És un entremig. Hi ha quatre parts. Una que és rebedor sala d'estar, l'altra la habitació pròpiament dita, que dóna a un quarto de bany molt còmode. Després hi ha una habitació intermitja on tenim un parell de taules, llibres, alguna cosa de menjar, etc. Finalment una cuina que van muntar expressament per a nosaltres on hi havia hagut un balcó. O sigui que la cuina dóna a fora del tot. De fet la paret no acaba d'arribar al terra. Una rata podria entrar. La pica està literalment penjant fora, sobre un desaigue que recorre el perímetre de l'edifici. Lo bo és que quan rento els plats puc fer tan mulleder com vulgui: tot va a parar allà mateix. Aquesta és la nostra estança, amb finestres que dónen a l'oest i al sud. O sigui que en part és fresca en un lloc on el clima ja és fresc i una mica humita ara durant les pluges.
    Ahir va arribar la professora Susan Conway, de Londres. Estudia la cultura material dels Shan des de fa anys. Ha publicat un parell de llibres sobre el tema. Un és una història dels Shan. L'altre un llibre sobre màgia i qüestions sobrenaturals entre els Shan. Tots dos llibres els ha contextualitzat aquest matí a les 9, davant dels professors. Ha explicat com s'ha desenvolupat el projecte de digitalizar manuscrits Shan. Amb sort això inclourà tot manuscrit que estigui dins dels límits geogràfics del món Shan, que, com la Gàlia, es divideix en tres parts: Shan pròpiament dit, Shan del Nord i Shan Oriental, aquest últim és part de Tailàndia. Taung Gi és capital del Shan central. El projecte de digitalizació ens ha semblat sensacional. Hi ha molts diners, sobretot de la Fundació Rockefeller. Es tracta de convertir la nostra uni en un centre mundial de recerca manuscrita del món Shan. Els monjos no els he vistos tan entusiasmats com la Pyi, l'Anuja i jo, o la pròpia Susan. Els monjos em fa l'efecte que s'ho miren tot amb una barreja de "temor i temblor", com dient "amb quina una ens sortiran ara aquests occidentals". Ells no se senten preparats. La realitat és, però, la contrària. Qui no tenim ni idea som nosaltres. La Susan ha portat imprès tot un manuscrit Shan que està a la British Library. Ha demanat si algú el pot llegir i dir de què va. Immediatament els monjos li han explicat que és un text mèdic, etc. L'han feta la dona més feliç del món Shan per un dia.
    La Susan és una senyora d'uns setanta anys, pel que entenc ja retirada, o mig retirada. Estava abans al SOAS, ara a una altra institució de Londres. Deu estar molt ben connectada, perquè treu diners de sota les pedres i si la busques a Google apareix de seguida en una foto amb la princesa Sirindorn de Tailàndia. A l'hora de dinar ens hem conegut una mica (ahir a l'hora de sopar només vam fer acte de presència per prendre una mica de tè verd i fruita i ella va ser més reservada, com apuntava l'Anuja). A l'hora de dinar hem parlat de més temes. Una anècdota que ens ha frapat és que fa un any la va mossegar un gos i per això té por dels gossos d'aquí (els gossos: tema a part que tractaré al final). Va per la uni, que és un monestir, amb una crossa, no per caminar, sinó per defensar-se. "No fan res" li hem dit. "Sí, allà on vas et diuen això. També m'ho van dir al monestir on em va mossegar el gos" i ens ha ensenyat el trau de cicatriu que té a la cama esquerra, una mica per sobre del turmell. Fa feredat i tot. Es veu que es va posar molt malalta. La van haver de vacunar de ràbia, etc. Ens ha dit que les morts per mossegada de gos, o sigui ràbia, són molt més comunes que per mosquits o cap altra bèstia. Encara està traumatitzada, i no m'estranya. Jo ja tenia cura amb els gossos, no per mossegades, sinó per virus i altres malalties. Ara ja no els toco. Però només faltava que la Susan em digués això.
    Després l'hem ajudada a connectar-se a internet fent servir el hotspot del mòbil. Ella a la tarda ha anat a ciutat a comprar estris per protegir el material pel projecte. Només la càmera, state of the art, costa vuit mil lliures. Val la pena evitar que la maleïda humitat la devori.
    Jo a la tarda he tingut visita del meu estudiant avantatjat, que ja coneixereu del diari de Khlong Luang, el venerable Kondaññakitti. Resulta que els vents del karma ens han portat a tots dos a Taung Gi. Bé, en part perquè ell vol fer el doctorat aquí, sobre un text que ja havíem començat a estudiar fa mesos, per google hangout. Es veu que el venerable ha estat malalt, segons, diu, a causa del temps atmosfèric fred i humit que fa aquí. Ja es va queixar fa dues setmanes quan ens vam veure per primer cop després de tants mesos i ens va ensenyar el seu monestir, el Mangalarama, un dels primers que es va fer a la ciutat després que la fundessin els britànics. La sessió de doctorat ha estat magnífica. Una hora de filologia pali i birmana pura i dura amb grans descobriments, grans incògnites, grans emocions en fi, entre ell, que queda com catatònic cada cop que ha de traduir una paraula a l'anglès, i jo, que quedo també extasiat cada cop que n'aconseguim traduir una.
    Després teníem el seminari de doctorat dels divendres, una iniciativa que ja portava en ment, i que vam començar la setmana passada. El venerable Kondaññakitti s'hi queda, és clar, com a doctorand que és. També hi ha els dos altres estudiants que tinc, ven. Nyanasami i el ven. Paññabhoga. Avui també hi havia la Pyi i la senyora Dò Mya Mya Yi, doctorand que vol traduir l'Abhidharmakosha de Vasubandhu al birmà, a partir de la traducció anglesa de Pruden, que és una traducció de la francesa de De la Vallée Poussin, que és una traducció de la xinesa de (crec) Xuanzang, que és una traducció del sànscrit original. Que em matin si entenc el significat d'aquest despropòsit. Tot i així, aquesta senyora ex-advocada, jubilada, frenètica, hi posa moltes ganes. Li fem crítiques constructives. Fins i tot amb un nivell a millorar, s'apren de les seves aportacions, ja que ella i el Paññabhoga són els dos doctorands que presenten treball ara mateix. Els dóno 40 minuts a cadascú. A ella 20 per presentar i 20 per discussió. Al venerable 40 perquè condueixi una sessió de lectura d'una obra d'Abhidhamma que es diu Saccasankhepa, la qual tracta dels dos tipus de veritat segons el budisme: veritat convencional i veritat última. Ha estat molt interessant.
    A la tarda hem fet una bona passejada amb l'Anuja. Hem mirat els plànols que hi ha vora les obres aturades de la futura biblioteca i edifici lectiu. Hi creixen molts arbustos perquè està tot aturat. Segons ens va dir la nostra amiga So Yu Paing de Yangon, els constructors s'aprofiten de la bona fe del nostre rector el Sayadaw Dhammasami. M'ho crec. En tot cas al monestir hi ha obres a tot arreu. S'està construint contrarrellotge. Quan caminem veiem les muntanyes amb prats verdíssims, els horts lluents, les terres fosques i humides, i el cel sempre ennuvolat pels monsons. Bufa un vent certament aspre i fred, però a mi no em molesta gaire, perquè escampa tot lo dolent, que es deriva, al meu entendre, de la calor.
    A les sis trenta hi ha els càntics, on anem cada dia. Consisteix en cantar uns himnes o poemes en pali, després una estona meditem, després altre cop uns cants, i després l'abat en funcions diu unes paraules, que poden ser llargues o simplement "podeu descansar". Depèn de l'ocasió. Al pavelló on hi ha l'estàtua del buda de bambú i fem els cants, hi ha rates. A mi m'agrada veure-les córrer perquè em recorda la història del Pantxatantra que fa poc vaig traduir, sobre un ratolí anomenat Hirànyaka, molt llest i entranyable. Avui el moment que hem vist el ratolí fer el saltiró ens hem mirat amb l'Anuja: "Hirànyaka!"
    Per acabar, un comentari sobre els gossos. L'Anuja té comptats quinze gossos. La majoria mascles. Es dediquen, de dia, a jaure i dormir. De nit, a barallar-se amunt i avall, bordant, udulant, fent un xivarri de mil dimonis. Tant els és si els humans dormen o no. Ells han de mossegar-se i grunyir com monstres tota la nit. Al matí veiem les restes de la batalla. Estan tots que no s'aguanten. Aquests gossos tenen molta por dels humans i es comporten com súbdits aterrits. Si t'hi acostes una mica s'en van encongint la cua al cul. Això sí, entre ells, no tenen ni respecte ni pietat. Pel que hem pogut veure, tot el tema que es porten entre mans té a veure amb la gestió de les femells. Jo no hi entenc de gossos, però sempre que hi ha una baralla, hi ha alguna de les femelles, que no són més de tres crec. Si no ho entenc malament, normalment hi ha un mascle que la vol violar. Si ella es resisteix, hi ha baralla. Ara, avui hem vist que un dels gossos, que si no és alfa, ho sembla, s'interposava en una baralla, s'emportava la femella a una banda, la protegia, i els altres es retiraven.  La qual cosa demostra el fet biològic desagradable però real que 1) el món mamífer sol ser dominat per mascles que abusen en grup de les femelles quan estan soles, i 2) que sense un altre mascle que les protegeixi, aquestes femelles no tenen res a pelar. Això també és així a la societat humana, encara que les feministes d'avui no ho vulguin veure. En part s'entén, perquè la cruesa de la realitat, representada tan bé per la societat canina, és insuportable. Quan veig aquests gossos m'adono que en realitat la naturalesa és això. Quan la gent diu "estimo més els gossos que els humans" en realitat pensen en gossos que han estat domesticats per humans, o en els gossos quan es comporten summisament davant d'un humà. Però com explica el Pantxatantra, per un gos, un altre gos és el pitjor enemic. Per tant si un estima els gossos i confia en ells, també ha de pensar que els gossos no són tan de fiar com creiem. A nosaltres només ens fan la pilota perquè saben que tenim menjar superior al que ells poden trobar.

8 Agost

Avui al matí ens hem llevat d'hora, cap a les sis. Hem fet el te.

He anat un moment a la cuina. Hi havia els nois que hi treballen esmorzant en una penombra matinal de quadre flamenc. Li he demanat a la Pi Noan si podia agafar mongetes vermelles i arròs. He sortit d'allà amb una plata plena de menjar, i també m'ha donat llet. Aquesta llet és de vaca i cada dia en porten a la cuina. A nosaltres ens en toca una part. Acabada de bullir és molt bona, però no es pot deixar passar ni un dia, perquè es fa malbé ràpid.

Al matí he treballat a la biblioteca. Després de dinar ha arribat la Pyi. A la tarda hem anat de compres. Primer hem passat a una botiga de servei d'internet de banda ampla i la Pyi ha fet tractes perquè ens en posin a la universitat. Després hem anat a l'Ocean. La Pyi ha comprat les seves coses, nosaltres les nostres. Jo duia una llista en la qual s'incloia películes birmanes. L'Anuja i la Pyi s'han quedat a l'Ocean, a la cafeteria, i la Pi Noan i jo hem sortit al carrer per buscar películes. A dos llocs hem anat, però només trobàvem películes estrangeres amb subtítols en birmà. Això es deu a les fortes lleis de drets d'autor. M'ha sorprès que no es pugui trobar una película birmana. Això sí, l'Anuja m'ha recordat més tard que a la botiga de mòbils havia vist una propaganda d'una mena de Netflix birmà. Potser serà la solució. Voldríem veure películes birmanes per acostumar-nos a la llengua.

Després hem passat pel gimnàs Power Max, que és en un barri proper al nostre monestir, a la pujada de la muntanya. És de xinos, sembla un hotel de muntanya, tot de pedra i fusta. Té saunes, que són l'especialitat, també sauna coreana. A nosaltres només ens interessava el gimnàs en si. És més net i menys esportiu que l'altre al qual hem anat un parell de cops (K&K). Demà el provarem. La Pyi deia que ella amb ioga en té prou. Jo potser també en tindria prou. Quan deixi de ploure anirem per aquí en bicicleta i a córrer per la muntanya. Però també ens agrada baixar a la ciutat de tant en quant. Taunggyi és una ciutat tranquil·la, ben organitzada, feta per britànics. L'altre dia ens van dir que la ciutat no tenia cap importància fins que als anys vuitanta es van trobar unes mines de rubins. aleshores molta gent es va enriquir. Un dels grans banquers de Birmània és un d'aquests pobres que es va enriquir amb la mineria.

Tot i així no es diria que sigui una ciutat luxosa. Té el necessari, i bons forns de pa i brioixeria, especialment el Kudos, al qual solem anar.

Per la resta, viure aquí és viure pràcticament aïllat. L'internet costa déu i ajuda. És una ciutat aïllada dins d'un país aïllat.