15 ago.

15 agost

Ahir al matí em vaig llevar ja amb una mica d'irritació al coll. Vam anar per primer cop a fer servir el gimnàs Max Power i vaig fer exercici amb tota normalitat, més aviat gaudint de la suada. L'Anuja es va cansar ràpid a les màquines per culpa del noi d'allà, que és insensible i li va fer fer exercicis massa potents. Va quedar esgotada. Jo no vaig fer tanta màquina com la setmana passada al gimnàs KK, que vaig trigar quatre dies a superar el dolor muscular de braços i pit. En fi, que ahir després del dinar no vaig pas digerir bé, i vaig sentir cremor, i en general no em trobava gaire bé. A això s'hi inclou un factor d'estrès que potser va ser el detonant, i és que ahir ens llevàvem per segon dia sense poder fer servir l'aigua corrent, perquè feia pudor. Finalment avui ja funciona. Però ahir va ser estressant. Avui també em trobo millor i prenc una pastilla per reduir la cremor d'estómac. A la cuina d'aquí cuinen amb olis molt dolents i no sóc el primer que té problemes. A partir d'ara menjaré, com l'Anuja, el nostre menjar i prou. Però és que avui al matí ens hem llevat i hem vist a la cuina caquetes de rata. Això és perquè ahir, amb lo de la neteja general, van netejar la mena de claveguera a cel obert que tenim vora casa, i crec que amb això les rates s'han vist en cor de creuar la fossa que ens separa del seu món. O sigui, que al final la merda que hi havia prevenia les rates. La cuina no està ben segellada, i per sota poden passar animals com rates. Hem de dir que ens ho tapin del tot. En fi, que entre ahir i avui, no han estat bons dies i ens hem desanimat.

Per la resta ahir vam tenir una reunió per fer pressupostos de departament i avui vaig a signar-los. Tenim al nostre departament 3 milions de kyats. Som milionaris.

Crec que no hi ha res més a destacar. Plou molt. La senyora Susan Conway segueix anant a la seva, no se la veu gaire. Ahir a la tarda mentre jo era a casa l'Anuja va acompanyar a la Pi Noan i la Susan a ciutat, de compres. Van anar sobretot a un sastre. La Susan s'hi va estar molta estona mirant robes, que és la seva passió. L'Anuja va acabar una mica fins als nassos de les excentricitats d'aquesta senyora. Després van anar a fer el més important, descarregar-se els diaris online als quals està subscrita. No és que no ho pugui fer aquí a la uni, és clar que pot des que li vam ensenyar com fer servir internet. Però ella vol anar a un cafè on hi ha wifi, fer el cafè allà i descarregar-se els diaris en pdf. És una mentalitat pre-internet fent servir internet. El primer dia quan parlava del goig que sentia en poder-se descarregar de tant en quant els diaris britànics, amb l'Anuja ens miràvem rient per sota el nas. La Susan també està preocupada per la manca d'higiene d'aquest lloc on vivim. Ella per raons diferents. Diu que va veure com els gossos entren a la part més residencial i es pixen a les portes de les habitacións (oh well...). Gran notícia. Pitjor és tenir rates cagant-se a la cuina, crec.

Amb l'Anuja som conscients que moltes coses no es podran canviar mai. Tenen a veure amb la pobresa, i punt. Aquest és un país pobre. Avui amb internet un se n'oblida fàcilment. Un es passa el dia a l'ordinador i se n'oblida. Però per les coses essencials, com tenir aigua calenta per dutxar-se, un topa amb la realitat. Aquest matí mentre compartíem les penes, contínuament jo pensava "bé, deixe-m'ho córrer, una dutxa calenta i a començar el dia". Però no. Perquè justament no poder-se dutxar, i la pudor de l'aigua (una pudor com de gasolina) ens incomodaven. Si les condicions material no són mínimes, és impossible fer qualsevol tasca intel·lectual amb dignitat. Per això Birmània té tants problemes. Molta gent diu que falta educació, que és un problema del sistema educatiu. Però no és així. És un problema de falta de recursos. Un pot tenir la il·lusió que vulgui, que la realitat sempre s'encarrega de recordar-te que ningú no t'ha cridat a aquest enterro. Jo tinc la sensació que aquesta mena de països demanen consell des de fora per millorar. Però si els dius clarament què falla, no et fan cas, perquè saben que de moment no es pot resoldre. De manera que prefereixen anar posant pedassos i així qui dies passa anys empeny. Jo personalment ja no tenia cap esperança a nivell intel·lectual. Ho veia més com un experiment. No m'imaginava, però, que seria tan difícil la part d'adaptació simplement de supervivència. Per altra banda penso que amb el temps la cosa s'anirà posant a lloc, sabrem més com prevenir certs problemes i ens anirem acostumant. Demà farà un mes que vaig arribar i sembla que porti mil anys aquí. La nuvolada plúmbea constant encara dóna més sensació d'enclaustrament. L'ambient de monestir, com diu l'Anuja, és letàrgic. Un voldria espavilar-los, però el tarannà és molt diferent aquí. Per això l'altre dia vam fer un quadre de quatre religions importants segons aquests paràmetres: proactiva vs. melancòlica, feliç vs. trista. El quadre és el següent:

proactiva i feliç: religió hindú

proactiva i trista: religió cristiana

melancòlica i feliç: religió budista

melancòlica i trista: religió islàmica-judaica

És molt a grans trets, però és per situar una mica la paradoxa del budisme, que és al mateix temps una religió melancòlica i feliç. És la felicitat d'haver-ho deixat córrer. Tinc la sensació que no hi ha projectes reals, de fer coses noves. Tot projecte és simplement una consumació d'una cosa que ja existia. Per exemple fer una carrera és simplement consumar-la en el títol i fer la cerimònia. La cerimònia és el més important perquè és el tancament on tot es resol en la igualtat, tot queda com estava i tothom queda tranquil. A Occident anem al revés: la idea és arribar a un punt on no estàvem, mirar enrere i dir: cony, si que hem evolucionat des de X. I això ens omple d'emoció i orgull. Volem arribar a algun lloc, no sabem ni quin.