20 agost 2018

20 agost 2018

A mesura que vam anar resolent alguns problemes de supervivència, com per exemple l'espai per on entraven rates a la cuina i a casa, l'aigua corrent que no fes pudor de gasolina, etc. hem pogut anar dedicant una mica més d'atenció a l'altre front: els estudiants. La majoria estan desorientats i estressats. L'Anuja i jo a més rebem redaccions d'altres assignatures, però com que els professors monjos no saben ben bé com han d'avaluar aquests treballs, ens els van passant. Vaig revisar cinc assaigs de l'assignatura d'Abhidhamma i algunes coses em van alarmar. El cap de setmana hi va haver gabinet de crisi. Vam parlar amb la Pyi i vam estar tots tres d'acord que s'han de fer certs canvis i enfocar l'acció cap a més hores de supervisió personalitzada. Durant dues nits (dic nits perquè és a la nit quan el cap pensa en aquests problemes) vaig estar meditant quins canvis fer a l'assignatura de pali, i en general. Al final he decidit unir els dos grups i guanyar 4 hores setmanals que dedicaré a supervisions i a reunions amb els estudiants. Tenen moltes preguntes. En realitat en sa vida no han escrit mai un text acadèmic. Ningú no els ho ha ensenyat. Aquí seguim el mètode anglosaxó i per cada assignatura han d'escriure tres assaigs per semestre (és a dir, en vuit setmanes tres redaccions d'unes tres mil paraules). No és factible. No és realista. L'altre dia, diumenge a la nit, va venir la Saw Yee Mon, una noia estudiant. Vam comentar una mica el seu assaig aquí casa i vam estar parlant. Ens va dir que ella és qui porta la casa a casa seva, a Yangon, i els seus germans només fan que trucar-la. No es pot concentrar aquí. Ha de fer de mare dels seus germans i seguir portant la casa a cinc cents quilòmetres de distància. Està estressada i no sap com escriure els assaigs. Els estudiants demanen receptes. En realitat no entenen que han de pensar per si mateixos. Ahir vaig també canviar la manera de donar classe de pali, més pausada, fent exercisis a classe, i va anar molt bé. Les dues hores van passar en tranquilitat i concentració, i van ser fructíferes (fins i tot fent dues tongades, matí i tarda). La Shubha Yeri, una dona retirada, de Pune, que ha vingut a estudiar aquí i que havia estat molt crítica (constructivament), em va dir: "ara sí, això és el que necessitem". La paraula clau és "necessitat", crec. Ja ho deien els grecs.

Dissabte vam tenir el Gran Debat i va anar molt bé, tot i que al principi, abans de començar, em van treure de polleguera una mica els estudiants perquè cinc minuts abans de començar el debat els d'un grup em van preguntar què volia dir exactament la tesi que ells defensarien. Era un exercici de retòrica, és clar. "Això no m'ho podíeu preguntar la setmana passada? Com pot ser que hagueu esperat al moment mateix del debat?" Jo sóc molt impacient en general, i més encara quan la impaciència és justificada. Però vaig mirar de calmar tothom i al final el debat va anar molt bé. Van entendre de què es tractava i per sorpresa de l'Anuja i jo, que érem els mestres de cerimònies amb un gong per marcar el fi dels torns de paraula, vam poder veure com en alguns moments el debat va ser real i uns estudiants agafaven el guant llançat pels altres. Els dos temes que vaig proposar són debats eterns dins del budisme. El primer és si la teoria, l'estudi dels textos, és la part més important del budisme o no. Uns havien de defensar que sí, els altres que no. El segon debat era sobre si incorporar elements d'altres tradicions budistes, i també no budistes, enriqueix la pròpia tradició, o no.

Va anar bé, però els estudiants s'ho prenen tot molt seriosament i s'estressen.

Avui al matí hem anat al gimnàs, dijous passat no hi vam anar. La setmana passada vaig tenir una mica d'angines, no res gaire greu. Vaig anar a un metge de família i em va dir que no era res, mal de l'estació. El metge era molt simpàtic i em va fer moltes preguntes. Li vaig explicar que normalment no hauria anat al metge però com que havia tingut una pneumonia fa uns mesos, vull anar amb compte.

Una cosa de salut molt important que, segons sembla, és del tot certa, és que l'oli amb què cuinen aquí al monestir em provoca acidesa, una reacció al·lèrgica. Per sort podem cuinar a casa. Però ahir per dinar la Shubha ens va donar una mica del paneer que ella mateixa havia cuinat. Doncs també em va provocar una mica de cremor al pit. I és perquè ho havia cuinat amb el mateix oli de soja 100% transgènica. De mica en mica vaig entenent que no puc processar aquesta mena de menjars porqueria que fan servir al tercer món. Simplement he tingut problemes durant molt de temps i no entenia d'on venien. Quan era a Tailàndia el pa de motllo del súper em va donar nits molt desgraciades. Crec que són els productes transgènics. Té sentit, en realitat, que el cos no accepti aquesta merda. Lo raro és que la majoria de la gent d'aquí hi sigui immune. També crec que l'estrès de la vida nova, adaptar-se, etc. provoca també aquesta mena de problemes metabòlics. No ho sé. El que sé és que aquest matí hem anat al gimnàs a dos de set, avançant l'horari a abans d'esmorzar. He fet bon exercici, una bona suada, i després he esmorzat fruita i "oats" amb llet. Ha entrat tot perfecte. També em vaig adonar que la reacció alèrgica de l'oli és el que em provocava que se'm tapés el nas. Era tot una reacció de cremor al pit i mala digestió i també constipat. De moment, al menys, això em sembla. No en puc estar cent per cent segur. Aquí s'ha d'anar amb peus de plom.

Avui al cotxe la Susan fotia uns cops de porta impressionants i la Pi Noan, que normalment no es queixa i és la dona més suau del món, fins i tot ella, ha acabat dient, mig irridada "slowly... slooowly.... slowly" tres vegades. Senyal inequívoca que la fúria s'havia desfermat. Però ho ha dit d'una manera suau. La Susan ni se n'ha adonat. "Com dius?" li diu. "Quan tanquis la porta del cotxe, sisplau, suau". "Ah!" ha fet la Susan. No crec que li importi gaire. Jo no he pogut evitar fantasiar que la Susan ha viscut sempre en BMW o Mercedes, cotxes robustos que ho aguanten tot. Un Toyota matxacat d'anar pels carrers sense asfaltar de Taunggyi és una altra cosa, una semi-andròmina. Uns quants portassos més de la Susan i tindrem problemes greus.

Al cotxe tornant al monestir li dic: "Susan, ja has conegut al nou professor visitant, el Maurits Kwee?" "Sí!" ha dit, "ahir al vespre. Deu n'hi do quin personatge..." "Ah sí?" he dit. "Em sembla que és un bon personatge. Ahir anava dient meravelles de Donald Trump. Jo no vaig voler dir res." "Millor, millor" he dit jo, rient.

L'Anuja estava cansada del gimnàs i l'Anuja té poca paciència amb la Susan, que també és un personatge. En general crec que tots els qui som aquí pensem de la resta de gent que és aquí que són personatges i estan una mica tocats del bolet.

Ahir vam començar classes de Shan. Em vaig avorrir com una mala cosa, però la noia que ens fa de mestra, la neboda de la Pi Noan, que es diu Nok Nok de nom familiar, és molt maca. Al matí m'havia mirat l'alfabet en una gramàtica del segle XIX feta per un missioner baptista, i aquests alfabets, vist un, vistos tots. A la classe la Nok Nok ens va fer repetir això mateix i no em va servir de res absolutament. Però l'Anuja i l'altra noia s'hi dedicaven més. Si segueix així aniré a la meva i estudiaré Shan pel meu compte com he fet amb el birmà. Al final tot és posar-hi hores. El meu birmà millora de mica en mica. No el parlat, sinó el llegit. Parlar no parlo amb ningú. Però diuen que ens posaran una tele aviat per poder veure tele en birmà. Això serà una benedicció.