Divendres 10 Agost
Els dies aquí més o menys passen de manera similar. Al matí ens llevem cap a les sis. No anem a l'esmorzar, prenem te a l'habitació i després mengem alguna cosa que tinguem a la nevera. La nostra estança no és ben bé ni un pis ni una habitació. És un entremig. Hi ha quatre parts. Una que és rebedor sala d'estar, l'altra la habitació pròpiament dita, que dóna a un quarto de bany molt còmode. Després hi ha una habitació intermitja on tenim un parell de taules, llibres, alguna cosa de menjar, etc. Finalment una cuina que van muntar expressament per a nosaltres on hi havia hagut un balcó. O sigui que la cuina dóna a fora del tot. De fet la paret no acaba d'arribar al terra. Una rata podria entrar. La pica està literalment penjant fora, sobre un desaigue que recorre el perímetre de l'edifici. Lo bo és que quan rento els plats puc fer tan mulleder com vulgui: tot va a parar allà mateix. Aquesta és la nostra estança, amb finestres que dónen a l'oest i al sud. O sigui que en part és fresca en un lloc on el clima ja és fresc i una mica humita ara durant les pluges.
Ahir va arribar la professora Susan Conway, de Londres. Estudia la cultura material dels Shan des de fa anys. Ha publicat un parell de llibres sobre el tema. Un és una història dels Shan. L'altre un llibre sobre màgia i qüestions sobrenaturals entre els Shan. Tots dos llibres els ha contextualitzat aquest matí a les 9, davant dels professors. Ha explicat com s'ha desenvolupat el projecte de digitalizar manuscrits Shan. Amb sort això inclourà tot manuscrit que estigui dins dels límits geogràfics del món Shan, que, com la Gàlia, es divideix en tres parts: Shan pròpiament dit, Shan del Nord i Shan Oriental, aquest últim és part de Tailàndia. Taung Gi és capital del Shan central. El projecte de digitalizació ens ha semblat sensacional. Hi ha molts diners, sobretot de la Fundació Rockefeller. Es tracta de convertir la nostra uni en un centre mundial de recerca manuscrita del món Shan. Els monjos no els he vistos tan entusiasmats com la Pyi, l'Anuja i jo, o la pròpia Susan. Els monjos em fa l'efecte que s'ho miren tot amb una barreja de "temor i temblor", com dient "amb quina una ens sortiran ara aquests occidentals". Ells no se senten preparats. La realitat és, però, la contrària. Qui no tenim ni idea som nosaltres. La Susan ha portat imprès tot un manuscrit Shan que està a la British Library. Ha demanat si algú el pot llegir i dir de què va. Immediatament els monjos li han explicat que és un text mèdic, etc. L'han feta la dona més feliç del món Shan per un dia.
La Susan és una senyora d'uns setanta anys, pel que entenc ja retirada, o mig retirada. Estava abans al SOAS, ara a una altra institució de Londres. Deu estar molt ben connectada, perquè treu diners de sota les pedres i si la busques a Google apareix de seguida en una foto amb la princesa Sirindorn de Tailàndia. A l'hora de dinar ens hem conegut una mica (ahir a l'hora de sopar només vam fer acte de presència per prendre una mica de tè verd i fruita i ella va ser més reservada, com apuntava l'Anuja). A l'hora de dinar hem parlat de més temes. Una anècdota que ens ha frapat és que fa un any la va mossegar un gos i per això té por dels gossos d'aquí (els gossos: tema a part que tractaré al final). Va per la uni, que és un monestir, amb una crossa, no per caminar, sinó per defensar-se. "No fan res" li hem dit. "Sí, allà on vas et diuen això. També m'ho van dir al monestir on em va mossegar el gos" i ens ha ensenyat el trau de cicatriu que té a la cama esquerra, una mica per sobre del turmell. Fa feredat i tot. Es veu que es va posar molt malalta. La van haver de vacunar de ràbia, etc. Ens ha dit que les morts per mossegada de gos, o sigui ràbia, són molt més comunes que per mosquits o cap altra bèstia. Encara està traumatitzada, i no m'estranya. Jo ja tenia cura amb els gossos, no per mossegades, sinó per virus i altres malalties. Ara ja no els toco. Però només faltava que la Susan em digués això.
Després l'hem ajudada a connectar-se a internet fent servir el hotspot del mòbil. Ella a la tarda ha anat a ciutat a comprar estris per protegir el material pel projecte. Només la càmera, state of the art, costa vuit mil lliures. Val la pena evitar que la maleïda humitat la devori.
Jo a la tarda he tingut visita del meu estudiant avantatjat, que ja coneixereu del diari de Khlong Luang, el venerable Kondaññakitti. Resulta que els vents del karma ens han portat a tots dos a Taung Gi. Bé, en part perquè ell vol fer el doctorat aquí, sobre un text que ja havíem començat a estudiar fa mesos, per google hangout. Es veu que el venerable ha estat malalt, segons, diu, a causa del temps atmosfèric fred i humit que fa aquí. Ja es va queixar fa dues setmanes quan ens vam veure per primer cop després de tants mesos i ens va ensenyar el seu monestir, el Mangalarama, un dels primers que es va fer a la ciutat després que la fundessin els britànics. La sessió de doctorat ha estat magnífica. Una hora de filologia pali i birmana pura i dura amb grans descobriments, grans incògnites, grans emocions en fi, entre ell, que queda com catatònic cada cop que ha de traduir una paraula a l'anglès, i jo, que quedo també extasiat cada cop que n'aconseguim traduir una.
Després teníem el seminari de doctorat dels divendres, una iniciativa que ja portava en ment, i que vam començar la setmana passada. El venerable Kondaññakitti s'hi queda, és clar, com a doctorand que és. També hi ha els dos altres estudiants que tinc, ven. Nyanasami i el ven. Paññabhoga. Avui també hi havia la Pyi i la senyora Dò Mya Mya Yi, doctorand que vol traduir l'Abhidharmakosha de Vasubandhu al birmà, a partir de la traducció anglesa de Pruden, que és una traducció de la francesa de De la Vallée Poussin, que és una traducció de la xinesa de (crec) Xuanzang, que és una traducció del sànscrit original. Que em matin si entenc el significat d'aquest despropòsit. Tot i així, aquesta senyora ex-advocada, jubilada, frenètica, hi posa moltes ganes. Li fem crítiques constructives. Fins i tot amb un nivell a millorar, s'apren de les seves aportacions, ja que ella i el Paññabhoga són els dos doctorands que presenten treball ara mateix. Els dóno 40 minuts a cadascú. A ella 20 per presentar i 20 per discussió. Al venerable 40 perquè condueixi una sessió de lectura d'una obra d'Abhidhamma que es diu Saccasankhepa, la qual tracta dels dos tipus de veritat segons el budisme: veritat convencional i veritat última. Ha estat molt interessant.
A la tarda hem fet una bona passejada amb l'Anuja. Hem mirat els plànols que hi ha vora les obres aturades de la futura biblioteca i edifici lectiu. Hi creixen molts arbustos perquè està tot aturat. Segons ens va dir la nostra amiga So Yu Paing de Yangon, els constructors s'aprofiten de la bona fe del nostre rector el Sayadaw Dhammasami. M'ho crec. En tot cas al monestir hi ha obres a tot arreu. S'està construint contrarrellotge. Quan caminem veiem les muntanyes amb prats verdíssims, els horts lluents, les terres fosques i humides, i el cel sempre ennuvolat pels monsons. Bufa un vent certament aspre i fred, però a mi no em molesta gaire, perquè escampa tot lo dolent, que es deriva, al meu entendre, de la calor.
A les sis trenta hi ha els càntics, on anem cada dia. Consisteix en cantar uns himnes o poemes en pali, després una estona meditem, després altre cop uns cants, i després l'abat en funcions diu unes paraules, que poden ser llargues o simplement "podeu descansar". Depèn de l'ocasió. Al pavelló on hi ha l'estàtua del buda de bambú i fem els cants, hi ha rates. A mi m'agrada veure-les córrer perquè em recorda la història del Pantxatantra que fa poc vaig traduir, sobre un ratolí anomenat Hirànyaka, molt llest i entranyable. Avui el moment que hem vist el ratolí fer el saltiró ens hem mirat amb l'Anuja: "Hirànyaka!"
Per acabar, un comentari sobre els gossos. L'Anuja té comptats quinze gossos. La majoria mascles. Es dediquen, de dia, a jaure i dormir. De nit, a barallar-se amunt i avall, bordant, udulant, fent un xivarri de mil dimonis. Tant els és si els humans dormen o no. Ells han de mossegar-se i grunyir com monstres tota la nit. Al matí veiem les restes de la batalla. Estan tots que no s'aguanten. Aquests gossos tenen molta por dels humans i es comporten com súbdits aterrits. Si t'hi acostes una mica s'en van encongint la cua al cul. Això sí, entre ells, no tenen ni respecte ni pietat. Pel que hem pogut veure, tot el tema que es porten entre mans té a veure amb la gestió de les femells. Jo no hi entenc de gossos, però sempre que hi ha una baralla, hi ha alguna de les femelles, que no són més de tres crec. Si no ho entenc malament, normalment hi ha un mascle que la vol violar. Si ella es resisteix, hi ha baralla. Ara, avui hem vist que un dels gossos, que si no és alfa, ho sembla, s'interposava en una baralla, s'emportava la femella a una banda, la protegia, i els altres es retiraven. La qual cosa demostra el fet biològic desagradable però real que 1) el món mamífer sol ser dominat per mascles que abusen en grup de les femelles quan estan soles, i 2) que sense un altre mascle que les protegeixi, aquestes femelles no tenen res a pelar. Això també és així a la societat humana, encara que les feministes d'avui no ho vulguin veure. En part s'entén, perquè la cruesa de la realitat, representada tan bé per la societat canina, és insuportable. Quan veig aquests gossos m'adono que en realitat la naturalesa és això. Quan la gent diu "estimo més els gossos que els humans" en realitat pensen en gossos que han estat domesticats per humans, o en els gossos quan es comporten summisament davant d'un humà. Però com explica el Pantxatantra, per un gos, un altre gos és el pitjor enemic. Per tant si un estima els gossos i confia en ells, també ha de pensar que els gossos no són tan de fiar com creiem. A nosaltres només ens fan la pilota perquè saben que tenim menjar superior al que ells poden trobar.
Els dies aquí més o menys passen de manera similar. Al matí ens llevem cap a les sis. No anem a l'esmorzar, prenem te a l'habitació i després mengem alguna cosa que tinguem a la nevera. La nostra estança no és ben bé ni un pis ni una habitació. És un entremig. Hi ha quatre parts. Una que és rebedor sala d'estar, l'altra la habitació pròpiament dita, que dóna a un quarto de bany molt còmode. Després hi ha una habitació intermitja on tenim un parell de taules, llibres, alguna cosa de menjar, etc. Finalment una cuina que van muntar expressament per a nosaltres on hi havia hagut un balcó. O sigui que la cuina dóna a fora del tot. De fet la paret no acaba d'arribar al terra. Una rata podria entrar. La pica està literalment penjant fora, sobre un desaigue que recorre el perímetre de l'edifici. Lo bo és que quan rento els plats puc fer tan mulleder com vulgui: tot va a parar allà mateix. Aquesta és la nostra estança, amb finestres que dónen a l'oest i al sud. O sigui que en part és fresca en un lloc on el clima ja és fresc i una mica humita ara durant les pluges.
Ahir va arribar la professora Susan Conway, de Londres. Estudia la cultura material dels Shan des de fa anys. Ha publicat un parell de llibres sobre el tema. Un és una història dels Shan. L'altre un llibre sobre màgia i qüestions sobrenaturals entre els Shan. Tots dos llibres els ha contextualitzat aquest matí a les 9, davant dels professors. Ha explicat com s'ha desenvolupat el projecte de digitalizar manuscrits Shan. Amb sort això inclourà tot manuscrit que estigui dins dels límits geogràfics del món Shan, que, com la Gàlia, es divideix en tres parts: Shan pròpiament dit, Shan del Nord i Shan Oriental, aquest últim és part de Tailàndia. Taung Gi és capital del Shan central. El projecte de digitalizació ens ha semblat sensacional. Hi ha molts diners, sobretot de la Fundació Rockefeller. Es tracta de convertir la nostra uni en un centre mundial de recerca manuscrita del món Shan. Els monjos no els he vistos tan entusiasmats com la Pyi, l'Anuja i jo, o la pròpia Susan. Els monjos em fa l'efecte que s'ho miren tot amb una barreja de "temor i temblor", com dient "amb quina una ens sortiran ara aquests occidentals". Ells no se senten preparats. La realitat és, però, la contrària. Qui no tenim ni idea som nosaltres. La Susan ha portat imprès tot un manuscrit Shan que està a la British Library. Ha demanat si algú el pot llegir i dir de què va. Immediatament els monjos li han explicat que és un text mèdic, etc. L'han feta la dona més feliç del món Shan per un dia.
La Susan és una senyora d'uns setanta anys, pel que entenc ja retirada, o mig retirada. Estava abans al SOAS, ara a una altra institució de Londres. Deu estar molt ben connectada, perquè treu diners de sota les pedres i si la busques a Google apareix de seguida en una foto amb la princesa Sirindorn de Tailàndia. A l'hora de dinar ens hem conegut una mica (ahir a l'hora de sopar només vam fer acte de presència per prendre una mica de tè verd i fruita i ella va ser més reservada, com apuntava l'Anuja). A l'hora de dinar hem parlat de més temes. Una anècdota que ens ha frapat és que fa un any la va mossegar un gos i per això té por dels gossos d'aquí (els gossos: tema a part que tractaré al final). Va per la uni, que és un monestir, amb una crossa, no per caminar, sinó per defensar-se. "No fan res" li hem dit. "Sí, allà on vas et diuen això. També m'ho van dir al monestir on em va mossegar el gos" i ens ha ensenyat el trau de cicatriu que té a la cama esquerra, una mica per sobre del turmell. Fa feredat i tot. Es veu que es va posar molt malalta. La van haver de vacunar de ràbia, etc. Ens ha dit que les morts per mossegada de gos, o sigui ràbia, són molt més comunes que per mosquits o cap altra bèstia. Encara està traumatitzada, i no m'estranya. Jo ja tenia cura amb els gossos, no per mossegades, sinó per virus i altres malalties. Ara ja no els toco. Però només faltava que la Susan em digués això.
Després l'hem ajudada a connectar-se a internet fent servir el hotspot del mòbil. Ella a la tarda ha anat a ciutat a comprar estris per protegir el material pel projecte. Només la càmera, state of the art, costa vuit mil lliures. Val la pena evitar que la maleïda humitat la devori.
Jo a la tarda he tingut visita del meu estudiant avantatjat, que ja coneixereu del diari de Khlong Luang, el venerable Kondaññakitti. Resulta que els vents del karma ens han portat a tots dos a Taung Gi. Bé, en part perquè ell vol fer el doctorat aquí, sobre un text que ja havíem començat a estudiar fa mesos, per google hangout. Es veu que el venerable ha estat malalt, segons, diu, a causa del temps atmosfèric fred i humit que fa aquí. Ja es va queixar fa dues setmanes quan ens vam veure per primer cop després de tants mesos i ens va ensenyar el seu monestir, el Mangalarama, un dels primers que es va fer a la ciutat després que la fundessin els britànics. La sessió de doctorat ha estat magnífica. Una hora de filologia pali i birmana pura i dura amb grans descobriments, grans incògnites, grans emocions en fi, entre ell, que queda com catatònic cada cop que ha de traduir una paraula a l'anglès, i jo, que quedo també extasiat cada cop que n'aconseguim traduir una.
Després teníem el seminari de doctorat dels divendres, una iniciativa que ja portava en ment, i que vam començar la setmana passada. El venerable Kondaññakitti s'hi queda, és clar, com a doctorand que és. També hi ha els dos altres estudiants que tinc, ven. Nyanasami i el ven. Paññabhoga. Avui també hi havia la Pyi i la senyora Dò Mya Mya Yi, doctorand que vol traduir l'Abhidharmakosha de Vasubandhu al birmà, a partir de la traducció anglesa de Pruden, que és una traducció de la francesa de De la Vallée Poussin, que és una traducció de la xinesa de (crec) Xuanzang, que és una traducció del sànscrit original. Que em matin si entenc el significat d'aquest despropòsit. Tot i així, aquesta senyora ex-advocada, jubilada, frenètica, hi posa moltes ganes. Li fem crítiques constructives. Fins i tot amb un nivell a millorar, s'apren de les seves aportacions, ja que ella i el Paññabhoga són els dos doctorands que presenten treball ara mateix. Els dóno 40 minuts a cadascú. A ella 20 per presentar i 20 per discussió. Al venerable 40 perquè condueixi una sessió de lectura d'una obra d'Abhidhamma que es diu Saccasankhepa, la qual tracta dels dos tipus de veritat segons el budisme: veritat convencional i veritat última. Ha estat molt interessant.
A la tarda hem fet una bona passejada amb l'Anuja. Hem mirat els plànols que hi ha vora les obres aturades de la futura biblioteca i edifici lectiu. Hi creixen molts arbustos perquè està tot aturat. Segons ens va dir la nostra amiga So Yu Paing de Yangon, els constructors s'aprofiten de la bona fe del nostre rector el Sayadaw Dhammasami. M'ho crec. En tot cas al monestir hi ha obres a tot arreu. S'està construint contrarrellotge. Quan caminem veiem les muntanyes amb prats verdíssims, els horts lluents, les terres fosques i humides, i el cel sempre ennuvolat pels monsons. Bufa un vent certament aspre i fred, però a mi no em molesta gaire, perquè escampa tot lo dolent, que es deriva, al meu entendre, de la calor.
A les sis trenta hi ha els càntics, on anem cada dia. Consisteix en cantar uns himnes o poemes en pali, després una estona meditem, després altre cop uns cants, i després l'abat en funcions diu unes paraules, que poden ser llargues o simplement "podeu descansar". Depèn de l'ocasió. Al pavelló on hi ha l'estàtua del buda de bambú i fem els cants, hi ha rates. A mi m'agrada veure-les córrer perquè em recorda la història del Pantxatantra que fa poc vaig traduir, sobre un ratolí anomenat Hirànyaka, molt llest i entranyable. Avui el moment que hem vist el ratolí fer el saltiró ens hem mirat amb l'Anuja: "Hirànyaka!"
Per acabar, un comentari sobre els gossos. L'Anuja té comptats quinze gossos. La majoria mascles. Es dediquen, de dia, a jaure i dormir. De nit, a barallar-se amunt i avall, bordant, udulant, fent un xivarri de mil dimonis. Tant els és si els humans dormen o no. Ells han de mossegar-se i grunyir com monstres tota la nit. Al matí veiem les restes de la batalla. Estan tots que no s'aguanten. Aquests gossos tenen molta por dels humans i es comporten com súbdits aterrits. Si t'hi acostes una mica s'en van encongint la cua al cul. Això sí, entre ells, no tenen ni respecte ni pietat. Pel que hem pogut veure, tot el tema que es porten entre mans té a veure amb la gestió de les femells. Jo no hi entenc de gossos, però sempre que hi ha una baralla, hi ha alguna de les femelles, que no són més de tres crec. Si no ho entenc malament, normalment hi ha un mascle que la vol violar. Si ella es resisteix, hi ha baralla. Ara, avui hem vist que un dels gossos, que si no és alfa, ho sembla, s'interposava en una baralla, s'emportava la femella a una banda, la protegia, i els altres es retiraven. La qual cosa demostra el fet biològic desagradable però real que 1) el món mamífer sol ser dominat per mascles que abusen en grup de les femelles quan estan soles, i 2) que sense un altre mascle que les protegeixi, aquestes femelles no tenen res a pelar. Això també és així a la societat humana, encara que les feministes d'avui no ho vulguin veure. En part s'entén, perquè la cruesa de la realitat, representada tan bé per la societat canina, és insuportable. Quan veig aquests gossos m'adono que en realitat la naturalesa és això. Quan la gent diu "estimo més els gossos que els humans" en realitat pensen en gossos que han estat domesticats per humans, o en els gossos quan es comporten summisament davant d'un humà. Però com explica el Pantxatantra, per un gos, un altre gos és el pitjor enemic. Per tant si un estima els gossos i confia en ells, també ha de pensar que els gossos no són tan de fiar com creiem. A nosaltres només ens fan la pilota perquè saben que tenim menjar superior al que ells poden trobar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario